L'artesana

Què en queda, d’aquella nena? “M’agrada pensar que moltes coses. Si ser adult vol dir tornar-se realista i pessimista, m’estimo més ser com els nens i mirar les coses positives del món”. En efecte, qui parla amb la Pilarín s’adona de seguida que l’entusiasme, la curiositat i la mirada espurnejant d’un infant hi són intactes.

Som al seu estudi, davant d’un finestral que ofereix una “vista fabulosa” d’un matí d’hivern a Vic: un extens jardí encatifat de fulles seques, una filera de xiprers, i més enllà, la boira. En dies clars des d’aquí pot veure el turó de les Agudes. Sobre la taula, tot un desplegament de llapis, retoladors, plomins, flascons de tinta, dibuixos, esbossos, anotacions, blocs... Una ràdio digital de disseny vintage, que posa la música i l'actualitat a les jornades de treball, es fa lloc entre aquest arsenal d'estris.

En aquest estudi la Pilarín hi dibuixa 12 hores diàries, només interrompudes pels àpats, la migdiada i una passejada al vespre, per controlar la diabetis que li van diagnosticar fa uns anys. “’M’encanta tenir tot aquest temps per treballar amb calma. M’ho passo pipa!”.

Després de més de mig segle dedicant-se professionalment al dibuix afirma que ja pot dir, “sense pecar de gaire presumida”, que és una “artesana aplicada”. Aviat arribarà als 1.000 llibres publicats, una obra ingent que només té un secret: el treball constant i apassionat.

La cronista

Els dibuixos de la Pilarín no s'hi val mirar-los. T'hi has de submergir, deixar que t'envoltin i descobrir, un a un, detalls que et piquen l’ullet i t’arrenquen un somriure per la perspicàcia, la ironia, la nostàlgia i el toc entranyable amb què l'artista els ha recollit de la realitat.

Seixanta anys amb el llapis a la mà, atenta al món, l'han convertit en una cronista de primer ordre que ho ha dibuixat tot: pobles i ciutats, monuments, la vida de personatges il·lustres, tradicions i festes, civilitzacions antigues i modernes. La seva obra ens ha explicat la història i la cultura de Catalunya, i també d'arreu, a través d'una mirada minuciosa i personalíssima que s'identifica a primer cop d'ull.

Observadora excepcional, tot i que diu que no n'és conscient, té especial predilecció per treballar en èpoques històriques, i per això li cal molta documentació: "Les barnilles del mirinyac de les senyores i els càntirs dels grecs han de ser els adients!". Entre les seves dèries, les cabines. "Ara només les puc dibuixar si treballo els anys 60 i 70. Quan faig història moderna cada 5 anys canvia tot". Ara treballa en els interiors de la Pedrera i gaudeix recreant els espais quotidians: la cuina, l'habitació de planxar, les golfes, la carbonera, les cavallerisses... Mentre els dibuixa, és com si hi visqués.

Se sol dir que l'art no té llengua, però la Pilarín està segura que l'estil va molt lligat al lloc d'on som. El seu seria, sens dubte, el de l'amor pel que veu, per l'art i la cultura. L'oficial, però sobretot la popular, la de la vida quotidiana, aquella que no surt als llibres però fa història.

La narradora

Sents parlar la Pilarín i penses que seria una contacontes magnífica. El seu discurs t'atrapa: canvia d'entonació, fa veus diferents i remarca els interrogants i les exclamacions com si llegís un text teatral. De tant en tant, es gronxa en una paraula, allargant-la molt, com si així pogués estirar el plaer d'haver-la triat. I com a bona narradora, és un brollador d'anècdotes - divertides, tendres, surrealistes, irreverents -, que enllaça de manera àgil i sense embuts, amb un humor vibrant i una mirada esquitxada de picardia.

L'ou dur

"Els meus fills ara riuen quan recorden com n'era de sapastre, preparant-los l’esmorzar. No sabia fer els entrepans, se'm desmuntava tot. Al final, vaig optar per donar-los un ou dur amb una cara pintada. Quan arribaven a l’escola, el canviaven per l'entrepà més bo".

El bodegó

"Un dia, un pintor conegut va venir a casa meva i els meus pares li van dir: "la nostra nena també dibuixa" i li van ensenyar un dibuix meu, que representava la fugida a Egipte de la mare de Déu i Sant Josep en un borriquet. El pintor se’l va mirar i mirar, i va dir: - "Ah! Un bodegó". I jo, que era molt tímida, no vaig gosar dir-li que ni la mare de Déu era una pera ni Sant Josep un plàtan".

La Venus de Willendorf

"Els llibres que tenia quan anava a l'escola no m'agradaven perquè no tenien dibuixos. L'únic que sí que en tenia era el d'història de l'art, però de molt petits. I com m'agrada mirar la foto de la Venus de Willendorf! Déu meu, que mai sigui com la Venus de Willendorf, pensava jo aleshores. I al final, ho vaig ser. Ara estic més prima, però quantes vegades he pensat en aquella Venus!"

El Pepito Grillo

"Hi havia un alcalde a Vic que era amic de la família i jo li deia Pepito Grillo perquè era calb i tenia ulleres. I una vegada el vaig dibuixar en una processó. La meva mare li va portar el dibuix. I jo morta de vergonya".

La maratoniana

És possible dibuixar tot el que representa La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio? La solidaritat, la festa, la divulgació, l'emoció, l'esforç, la recerca, la confiança, l'entusiasme? Els milers de persones mobilitzades i la presència a tot Catalunya? Si ets la Pilarín Bayés, sí. En aquest dibuix que va dedicar al projecte hi va plasmar tot el seu univers: un microcosmos d'activitats populars, de voluntaris, de científics, d'estudiants, de periodistes, de grans i petits. Com totes les seves obres, una petita joia on t'hi pots perdre i viure La Marató.

Només algú que ha fet de voluntari a La Marató pot dibuixar aquesta escena d'una seu telefònica: telèfons en flames, orelles tapades per poder sentir-hi, cares concentrades, esclats d'alegria... Tot l'ambient de festa, màgic i ensordidor, de la Fira de Barcelona, on el dia del programa s'apleguen 800 voluntaris que atenen les trucades de donatius. Cada any, entre aquests voluntaris, hi ha una silueta acabada en un barret. Inconfusible, coqueta, amb un estil únic que no perd ni un segon, la Pilarín sempre participa en aquesta festa. "M'encanta!", exclama, "La Marató és allò tan català, que ens defineix tant la manera de fer: tenim una necessitat i dirigim tots els esforços cap allà".

La Pilarín col·labora amb molts projectes solidaris. "Dedicar-me a dibuixar és una sort a la vida, treballo del meu hobby. I sempre m’ha semblat que tenint aquesta sort el contrapès és col·laborar amb la gent que fa les coses útils. Al cap i a la fi, l’art és una cosa inútil del tot... però tan necessària!!!".

L'optimista

"Tots els colors fan la seva funció, però allà on hi falta alguna cosa hi poso groc, i com llueix!!!" La Pilarín és positiva fins i tot amb la tria d'un color. El seu és un optimisme sensat, que no vol donar una visió edulcorada de la realitat, sinó destacar-ne els aspectes positius. "En el món modern moltes coses van més bé que abans, la gent jove té unes qualitats que abans no teníem, cal ser més optimista”.

Amb quatre fills i vuit nets, aquesta artista ha fet una mica de mare i d’àvia de milers de nens, acompanyant-los en la descoberta del món. També sap cuidar els detalls: avui ens ha rebut a casa seva amb galetes, xocolata i llonganissa. Diu que és poc carnívora, però que, com a bona vigatana, a la llonganissa no s'hi pot resistir.

"Els dibuixants ens mirem el món amb uns ulls molt preguntadors, molt inquisidors", diu allargant molt les síl·labes. No pots evitar pensar que la Pilarín és com els seus ninots, sempre amb els ulls ben oberts, que se sorprenen i s'entusiasmen per tot el que descobreixen.

En aquest missatge que envia als nens, qui l'ha mirada i l'ha sentida parlar durant una llarga estona, creu haver descobert el secret de la felicitat de la Pilarín. De fet, durant gairebé 60 anys, ha compartit aquest secret amb nosaltres a través dels seus dibuixos. Grans i petits, quan no sabeu com mirar el món, mireu un dibuix de la Pilarín.