Vas tenir molt bona idea de proposar l'Hospital de Sant Pau perquè ens trobéssim, aprofitant un dia que venies a cantar a la coral d'afàsia.

Fa molt que no hi venia m’agrada molt! Abans ho feia cada setmana. Vam fer tants concerts junts... Ells tenien el seu repertori i per acabar, cantàvem junts el meu tema, “Golpe”. Sou una gent molt maca...

Com els vas conèixer?

Vaig llegir que a l’hospital de Bellvitge s’estava fent un projecte de rehabilitació amb piano per a persones que havien tingut un ictus. M’hi vaig posar en contacte i van ser ells qui em vam parlar de la investigació de la doctora Carmen Garcia, que havia posat en marxa una coral de persones amb afàsia a l’Hospital de Sant Pau. Vaig buscar-la per Facebook i li vaig escriure. Em va convidar a venir un dia. Això va ser el 2016.

Aquesta coral va néixer dins d’un projecte de recerca finançat per La Marató del 2010, que es va dedicar a les lesions del cervell i la medul·la.

Sí, i és una gran iniciativa. La Carmen investiga sobre com la música ajuda a recuperar la parla a les persones amb una lesió al cervell. La majoria ha estat per un ictus o un traumatisme, però també n’hi ha que han tingut un tumor. Em sorprèn molt que alguns d’ells no puguin parlar i, en canvi, sí que poden cantar i recordar la lletra de les cançons. Els veus riure amb la música, fer bromes, emocionar-se... Són persones que ja fan teràpia amb logopeda, però la coral és segurament l’única activitat lúdica que tenen. Molts d’ells surten poc de casa i aquí poden venir amb la parella, els fills... o sigui que a més dels beneficis de la música, aquí troben un sentiment de grup que els ajuda molt. És com dir: no estàs sol, vinga, anem-hi junts, hi ha més gent a qui li ha passat això...

Tu vas perdre la parla a causa de l’ictus?

No, no em va afectar la parla, però sí que vaig tenir hemiplegia a la part dreta del cos. Vaig tenir l’ictus a Granada, a l’abril del 2010. Feia molt poc que hi havia arribat per estudiar guitarra. Va ser de matinada i era a casa d’un amic. De cop vaig perdre la visió d’un ull. Vaig pensar que eren nervis perquè al cap de dos dies m’examinava del carnet de conduir. I me’n vaig anar a dormir. L’endemà no podia posar-me dreta. Tenia mig cos adormit i m’havia d’anar repenjant per la paret. El company de pis del meu amic estudiava Medicina i precisament feia pràctiques de neurologia a l’hospital de Granada. Em va dir que havíem de córrer. A l’hospital em van dir que havia tingut un infart cerebral, un ictus isquèmic. No m’ho podia creure. Encara ara no en saben la causa.

Et van dir que no tornaries a caminar. Ni a tocar la guitarra.

Vaig estar força temps sense poder moure’m gens i suposo que els metges t’alerten del pitjor que pot passar. Els primers mesos vaig plorar molt. Era frustrant, sentia molta impotència. Acabava de començar seriosament amb la música, a compondre, a fer concerts... No ho podia entendre. Després, amb la rehabilitació, vaig recuperar gairebé tota la mobilitat, però no toco la guitarra com abans: ja no faig el ventilador de la rumba catalana tan ràpid com el feia, perquè la mà se m’adorm i se’m cansa, però vaja, res comparat amb com estava al principi.

I et van ensenyar a tocar la guitarra de nou? Quant vas trigar a agafar-la?

Molts mesos. La rehabilitació que feia era física, d’equilibri i de psicomotricitat fina. La guitarra va ser cosa meva, vaig tornar a aprendre’n pel meu compte.

O sigui que has estat autodidacta dos cops? Perquè tot i tenir certa formació musical, la guitarra la vas aprendre a tocar al carrer.

Sí, amb moltes hores de plaça, de mirar i d’imitar. Els gitanos amb qui treballo riuen de mi perquè toco la rumba de manera diferent, faig un moviment amb els dits que ells no fan. I és ben curiós perquè després de l’ictus, quan vaig tornar a la plaça del Rei i la catedral, no podia tocar, no sabia com moure els dits, però anava fent, ho anava provant. I un dia, un company va cridar: “Així, així! Maria, així és com tocaves! Ja ho tens!!!!”. Hi ha com una espècie de memòria que em va sortir de dins. És com la lletra. Vaig haver de tornar a aprendre a escriure i tinc la mateixa lletra que abans de l’ictus.

I d’on et ve la passió per la rumba catalana?

Quan era petita, a casa meva se sentia Llach, Serrat, Manolo Garcia, però no rumba. Als 11 anys ens vam mudar de Vilanova i la Geltrú a Barcelona, al barri de Sant Antoni. Al costat del nostre pis vivia el fill del Peret i hi tenia també l’estudi de gravació. Cada tarda, quan tornava de l’escola, sentia aquell “txiqui-pun, txiqui-pun”, que suposo que se’m va ficar dins... Als 18 anys vam fer un grup i assajàvem a Santa Coloma i aleshores ja vaig entrar de ple en el món del flamenc i de la rumba catalana.

I de la fusió d’aquests estils neix el teu primer disc, “Golpe”, amb un tema principal que es titula així. Parla'm d'on ve aquesta paraula.

A “Golpe” parlo de l’experiència de l’ictus, que diuen que és com un cop: ensopegues, caus, et fas mal i t’has de tornar a aixecar i aprendre a fer tot de nou. Però segueixes endavant, fent el que t’agrada, en el meu cas la música. Al mateix temps, poc després de l’ictus, vaig trencar amb el noi amb qui sortia. Va ser un doble cop. Això va inspirar la cançó “Golpe” i el títol del disc. Durant molt de temps, quan n’estava fent la promoció i em feien aquesta pregunta, parlava dels cops que et dona la vida i que et marquen, però no explicava què va motivar realment la cançó. Vaig trigar molt de temps a dir que havia tingut un ictus.

Per què?

No ho sé, en aquell moment pensava que era com vendre la meva vida i no trobava sentit a explicar-ho.

I què va canviar?

Conèixer la coral d’afàsia i gravar amb ells el videoclip de “Golpe”. Fer-ho va significar tancar el projecte del disc i que tot tingués un sentit, un perquè. I amb el temps vaig veure que també em va servir per tancar la ferida de l’ictus, poder mirar endavant i anar cap a una altra cosa.

La coral també va ser terapèutica per a tu.

Després d’un ictus et trobes amb algunes limitacions i sovint t’adones que la gent del teu entorn no n’és conscient. Un dia, per exemple, vaig sortir a sopar amb unes amigues. Una d’elles intentava obrir una ampolla i no se’n sortia i me la va passar a mi: "Maria, prova-ho tu", em va dir. Coses així, sense importància, que et recorden les limitacions que tens... Ara veig que jo no parlava de l’ictus perquè em costava acceptar que estava malalta. I venir aquí, conèixer gent que havia passat pel mateix que jo... vam fer molta pinya... Vaig entendre que li pot passar a tothom i que, a més, podia ajudar d’alguna manera amb la música i l’exemple que m’havia recuperat, que havia tirat endavant.

I aleshores ja vas poder parlar de l’ictus.

Sí, i ho vaig dir per primera vegada en un programa de Catalunya Ràdio, amb la Sílvia Cóppulo. Era l’última promoció del disc, el maig del 2016. Ja es parlava de La Marató d’aquell any, que també anava dedicada a l’ictus. I em va sortir natural. Vaig trobar que era el moment de dir-ho, tot encaixava i tenia sentit: la coral de Sant Pau, el vídeo de “Golpe”, La Marató... Després de dir-ho, molta gent m’ha explicat que ells o en el seu entorn també han tingut aquest cop. Em vaig obrir i molta gent es va obrir també amb mi.

Avui he pogut viure el moment màgic que es crea a la coral quan canteu tots plegats “Golpe” i els somriures còmplices quan feu la tornada “Son, son, que es mi soniquete”.

Vaig escriure la cançó un mes després de sortir de l’hospital i em va sortir d’una tirada, com si me la dictessin. Escriure-la va ser terapèutic i encara ho és cada vegada que la canto. És com un himne que em dona força. El "soniquete" de la tornada és com un repic, allò que sempre es repeteix, el teu ritme, el teu tarannà, la teva melodia. Allò que t’empeny a seguir endavant quan la vida et dona un cop. Perquè sempre hi ha una porta més enllà, i l’has de saber veure, no tancar-te.

Amb la perspectiva dels anys, ara veus que l’ictus t’ha obert portes.

A poc a poc vas veient com una limitació no és final de res perquè et descobreix altres mons. Tota aquella frustració del principi m’ha portat a fer un altre camí... Si no m’hagués passat això, segurament no hauria conegut mai totes aquestes persones, la coral, la musicoteràpia, i és un mon que m’encanta... M’emociono només de pensar-hi...

Les voltes del destí... que encara et deparava una altra trobada amb La Marató.

L'estiu del 2016 em vam proposar interpretar una de les cançons del disc, “Angie”, dels Rolling Stones. Just en el moment que promocionava el disc, que havia gravat el vídeo amb la coral de Sant Pau i que havia explicat que havia tingut un ictus. L'experiència de cantar en el disc de La Marató va ser genial, un privilegi estar al costat de grans figures i en un disc solidari. I a més, La Marató d'aquell any es dedicava a l'ictus. Tot va anar rodat i va acabar de tancar el cercle.

“La música cura”, diu la doctora Carmen Garcia. A la teva vida la música sempre ha estat essencial, però em sembla que després de l'ictus també ha cobrat aquest nou sentit.

Sí, totalment. L'estiu del 2017 la Carmen em va proposar fer una escola d’estiu a l’hospital per a nens amb dificultats amb el llenguatge per causes molt diverses: autisme, síndrome d’Asperger, ictus... Hi havia una logopeda que els feia la teràpia i jo m'ocupava de la part més creativa, amb activitats musicals i manualitats. El vam fer durant cinc setmanes i va tenir molt èxit perquè va ser el primer casal terapèutic i lúdic que es feia; no hi ha casals que segueixin amb el tractament a l’estiu. Van venir nens de molt lluny per participar-hi. Aquest any el volíem tornar a organitzar, però vam veure que l'espai no era suficient. Vam provar de fer-ho en un altre lloc però s’havien de tramitar les subvencions i ja era massa tard. Potser l’any que ve ho tornem a engegar. Qui m’ho havia de dir, les portes que t’obre la vida! Va ser una experiència molt, molt gran per a mi i jo, això, als 21 anys, quan vaig tenir l'ictus, no ho podia veure ni imaginar.

Tu ja havies decidit apostar per la musica abans de l’ictus però el cop aquest va refermar-te en la decisió?

Sí, totalment. En la música i en tot, a la vida. Abans li donava importància a coses que ara penso que no en tenen. I soc més atrevida prenent decisions, que seran bones o males, però n'has de prendre, a la vida. I també he après a no perdre el temps i anar per allò que vull. Em vaig deixar de perdre, per dir-ho d’alguna manera, vaig veure més el camí. Vull això i hi vaig.

I ara cap on vas?

Cap a Cuba! Vinc d’estar-m’hi tres mesos i ara me n’hi torno. Estic aprenent a tocar la trompeta i amarar-me de tota la música d’allà. El meu avi era trompetista i jo tenia encara aquesta espineta... Era la primera vegada que anava a Amèrica i me'n vaig anar a l'aventura, a veure què hi trobava! Amb la guitarra i la trompeta a l’esquena i una amiga, la corista amb qui treballo. Amb "Golpe" vaig tancar una etapa i n’havia d’obrir una altra. I a Cuba estic buscant el motiu del meu segon disc; un lligam de tot el que ha passat a la meva vida des del primer.

No sé si serà per l'avís de l'ictus, però realment ets molt valenta fent apostes per aprendre, per explorar...

Jo funciono així, em guio molt per les emocions i pel cor. I quan sento que una cosa va per aquí, segueixo. Les pors et limiten, però igualment m’espanta molt això que faré ara d’anar-me’n un altre cop a Cuba: allà és una altra història, una altra cultura i manera de fer totalment diferents... Però penso que tenir por és també viure. Si confies en tu i tires endavant, segur que trobes la porta.