En l'última edició de La Marató, vam veure com un polsador sobre 4 rodes va voltar per mig Catalunya. Molta gent que estava fent activitats solidàries premia un botó i, a l'estudi de TV3, el marcador de La Marató s'actualitzava. I tu ets el creador d’aquest gadget tan peculiar.

El director del programa va tenir la idea d’un polsador que arribés als pobles per carretera i m’ho va proposar, perquè sap que jo faig coses rares... A casa, veient el material que tenia un dels meus fills, que és un boig del radiocontrol, va sorgir la idea del cotxe teledirigit.

Has creat molts objectes. Amb quin et quedaries?

Amb cap. Em quedo amb l’experiència d’anar creant i improvisant, des del moment de tenir una idea fins a convertir-la en alguna cosa tangible.

Vas pel carrer pensant com reutilitzar els objectes que trobes?

Ara ja no em passa tant perquè la gent ja no tira tantes coses. Però hi ha un dia a la setmana, els dijous al meu barri, el Guinardó, que els meus fills en diuen “El dia de les furgonetes boges” i hi ha gent que va recollint mobles pel carrer. Aquell dia sí que veus coses i penses en el profit que podries treure'n.

Segur que ets un d'aquests de "Les furgonetes boges”...

No, jo recullo poques coses perquè la meva dona ja no em deixa!

I dius que un dels teus fills és aficionat a muntar i desmuntar objectes...

Sí, el petit, és un creador de robots monstruosos! Un dia havia de fer un regal per l’amic invisible de l’escola. Li va tocar una noia que li agradaven molt els ocells i va pensar de fer-li una caseta pel jardí. Vam sortir al carrer a buscar unes caixes de fruita per construir-la. Aquesta idea, la de la caseta per ocells, la vaig portar al “Ja t’ho faràs!”. Em veig molt reflectit en el meu fill Joan.

El reciclatge sempre ha estat present a la teva vida.

Des de ben petit, i d’estudiant també, quan m’havia de moblar el pis. I quan feia teatre, el mateix, perquè nosaltres havíem de fer els decorats amb pocs diners. La vida m’ha portat a aprofitar les coses.

I ara presentes un programa a la televisió fent precisament això, reciclar objectes per construir-ne de nous.

Quan m’ho van proposar vaig pensar: quina peresa, si jo ja m’havia retirat d’estar davant de la pantalla... Però qui ha estat actor, no ho deixa de ser mai. Li estic agafant el gustet una altra vegada... De fet, al “Ja t’ho faràs!” uneixo dues vessants de la meva vida: la d’actor i la de direcció artística i decoració.

Per què t’havies retirat de la pantalla?

Quan fas teatre gastes energia perquè estàs transmetent. Aquesta energia arriba a un públic i hi ha un feedback que et recarrega. I si treballes amb un company, comparteixes aquesta energia. Però a la tele estic sol, així que tota l’energia la gasto jo. Acabes esgotat i la gravació de cada capítol dura cinc hores. Entre presa i presa faig el tonto per poder mantenir el to. Però la veritat és que l’equip és molt maco i hi ha bon rotllo. Sempre he treballat amb gent més talentosa que jo.

Des de ben petit t’agradava ballar i ja apuntaves maneres d’actor i d’home d’espectacle.

I tant! Gaudia veient pel·lícules de Fred Astaire i Louis Armstrong. Anava per casa ballant i tocant la trompeta. Als 16 anys un amic em va dir que necessitava algú que fes dos gags. Hi vaig anar i m’ho vaig passar molt bé. A més, el dia següent em van donar un sobre amb diners. Vaig pensar que allò era la bomba! Vaig començar a fer espectacles, de pallasso de circ... La veritat és que sempre he fet el que he volgut. De més gran vaig estudiar al Conservatori de Palma i després a l’Institut del Teatre.

I vas acabar formant part de La Fura dels Baus durant 10 anys.

Ho recordo com una experiència més vital que professional. Els espectacles que fèiem eren com gires de rock and roll, molt salvatges i davant de mil persones. Després de les funcions, tenia adrenalina per 4 o 5 hores i no podia anar-me’n a dormir. Aquest tipus de teatre està molt bé, però va arribar un moment en què ja no em creia l’espectacle.

Vas morir d’èxit?

Més que d’èxit, se’m va acabar la màgia. Em faltava ànima.

Tens tres fills, nascuts a Etiòpia, el Manel, el Miquel i el Joan.

Vam passar de ser una parella sense fills a família nombrosa. Primer vam adoptar el Miquel, amb dos anys i mig. Teníem intenció de tenir més fills i quan li vam demanar si li agradaria tenir un germà, ens va dir que ell ja en tenia a Etiòpia. La meva dona va viatjar fins allà i va trobar dos dels seus germans. Vam iniciar els tràmits per reunificar la família. Són tres nens fantàstics. Ha estat la millor decisió que podríem haver pres mai.

Què us va moure a adoptar? Hi entra la solidaritat, en aquesta decisió?

No, la solidaritat no hi té res a veure. Crec que ser pare és un acte d’egoisme, s’és per necessitat, perquè ho vols ser, no per donar-li vida a un nen. I sobre l'adopció, vaig pensar.... “Per què hem de posar un altre Rafelet al món?” Amb la gent tan fantàstica que hi ha a l’Africa, amb aquest somriure i energia!

Parleu de la seva vida allà? Hi voleu tornar algun dia?

Recordo una vegada que, després de dinar, havia quedat menjar a la taula i un d’ells ens va dir que aquí, a Barcelona, la gana s'acabava abans que el menjar. Són paraules d’un nen de 7 anys que ja tenia consciència de com era la vida a Etiòpia. Encara no hi hem tornat, però ho farem. Fa molts anys que els ho vam preguntar i el gran ens va respondre que sí, però que no volia quedar-s’hi a dormir. Collonut!

Se’t veu una persona feliç. Sembla que la vida t’ha anat rodada en tots els àmbits. Qüestió de sort o de constància?

En totes les carreres sempre hi ha un gran component de sort, però també de generositat, de solidaritat i d’energia gastada en cada cosa que es fa. Penso que si et desvius per alguna cosa, si hi poses molta passió, això torna algun dia.

Explica’ns això de la solidaritat...

La solidaritat és una mostra d’intel·ligència. Tot depèn de tots. Cadascú de nosaltres formem part d’un gran engranatge, contribuint sempre a que tot funcioni. Si ajudes, seràs ajudat. Sempre m’he mogut per això i m’ha anat bé. Intento ensenyar això als meus fills.

Has tingut una carrera molt versàtil. És difícil imaginar-se què faràs d’aquí 10 anys.

Jo em veig vivint al camp i plantant patates. De fet, ja voldria ser-hi, però de moment no m’ho plantejo pels meus fills; és més pràctic que visquem a la ciutat.

Retirar-te al camp i deixar de fer espectacle? No et queda res per fer?

A nivell professional sempre m’he deixat portar. Ara m'han ofert la direcció artística d’uns curts que es rodaran com fa 100 anys, sense energia elèctrica. He dit que sí. En aquests moments, el que m'agradaria fer és dirigir cinema i teatre.

Quedem d’aquí uns anys i ens expliques com va aquesta faceta.

Potser no. Qui sap si d’aquí un temps als supermercats hi haurà bosses de patates de Rafel Vives. Però les bosses, que no siguin de plàstic!