Bello Horizonte, 15 d'octubre de 2018
Aquests dies hem conegut diversa gent de l’entorn de Dilma Rousseff per tal d’aconseguir fer l’entrevista que havíem pactat. Entre d’altres, Eleonora Menicucci, exministra del seu govern.
L’Eleonora i la Dilma es coneixen des que tenien 23 anys. Cap de les dues s’esperava que l’expresidenta del Brasil quedés última en les eleccions per ser senadora. És significatiu el que ens explicaven companys del seu partit: durant les següents 48 hores de la primera volta de les eleccions a Brasil, Dilma i Eleonora van estar il·localitzables.
Les dues amigues van caure en una decepció profunda on van reviure com es van conèixer. “Durant tres anys vam conviure a la presó, a la mateixa cel·la, vam patir les mateixes tortures de la dictadura. Allà ens vam comprometre l’una amb l’altra a lluitar contra les adversitats i a mai fugir de les situacions, per molt difícils que ens semblessin”, m’explica Eleonora, dies més tard.
Nietzsche en parlava a Així parlà Zaratustra: “Si tens un amic que pateix, sigues un lloc de descans, un llit dur, de campanya”. Segurament ha faltat realisme i autocrítica, perquè quan parles amb elles notes que només hi veuen el desastre de l’extrema dreta. Però és que el cop les supera. A l’impeachment que va fer fora Rousseff de la presidència del país, Jair Bolsonaro va dedicar el vot al torturador d’Eleonora i Dilma. “Per la memòria del coronel Alberto Brilhante Ustra”. El resultat electoral és per a elles una pallissa, com si el poder volgués castigar-les més i l’amistat les condemnés a continuar la lluita.
Sembla que tot està preparat per declarar la guerra a la seva amistat i al compromís per la vida. I és aquesta amistat, entre d’altres, la que ens ha ajudat a aconseguir, finalment, fer l’entrevista amb Dilma. Ho podreu veure diumenge al "Quatre gats" de TV3.
Bello Horizonte, 10 d'octubre de 2018
He trigat dos dies a tornar a escriure al dietari perquè no he trobat el moment. Diumenge va ser un dia inesperat, de molta decepció per a l’esquerra a Brasil. Tot ha saltat pels aires. La gent està nerviosa pel que pugui passar amb Bolsonaro. Aquests últims dies hem estat a Brasília per gravar un debat sobre l’avortament i ara som a Bello Horizonte, on havíem quedat amb l’expresidenta Dilma Rousseuff. A hores d’ara, encara no sabem si podrem fer l’entrevista.
Aquesta situació que estem vivint explica com estan els ànims. Hi ha un desordre general, un caos absolut. El periodista de la CNN Francho Barón viu en un barri acomodat de Rio i la pastora proavortament Luismarina Campos Garcia viu a un modest barri de Sao Paulo. Els hem conegut en dies i circumstàncies diferents. El primer fa 13 anys que va arribar a Brasil amb la idea de conèixer un país que estava il·lusionat per sortir d’una situació molt crítica amb uns índex de pobresa altíssims. El futur de Brasil prometia canvis. La prosperitat era entesa com una evolució cultural i progressista que convidava al periodista a afrontar uns anys interessants per a la seva feina. Viu acomodat, amb una situació familiar estable, però els canvis polítics li fan plantejar-se la possibilitat de tornar a Espanya.
La pastora Luismarina és una dona que ha rebut amenaces per defensar que l’avortament sigui legal, coneix Dilma i Pere Casaldàliga. Estava trista pel resultat i preocupada per l’augment de l’extrema dreta a Amèrica Llatina. Ha viscut tota la vida a Brasil però ha viatjat molt. Està ferma-ment compromesa amb els valors de l’esquerra.
Sembla que, contràriament al taxista i recepcionista que vam conèixer el primer dia, cap d’ells s’ho esperava o s’ho volia creure. Em recorda al conte del llop. Quan diuen que vindrà i ningú s’ho creu. Finalment, ha arribat i pot quedar-se perquè els ha agafat massa desprevinguts.
Som a Brasil en el pitjor moment per l’esquerra i en el millor per explicar als espectadors un instant, una fotografia, que explica a la perfecció el que està vivint el món. El gir. La desesperança. El pas enrere.
Rio de Janeiro, 7 d'octubre de 2018
A Brasil, els conductors fan sonar el clàxon per tot. Si es tracta de dos cops secs i seguits és per donar les gràcies o per manifestar eufòria. Si ho fan un sol cop i llarg és, com a Catalunya, per mostrar l’emprenyament. Com més dura el so, més emprenyats estan.
Molts cotxes van amb gas. Omplen els carrers d’una olor forta. I en aquest ambient, Romario ha arribat a l’escola Joseph Bloch tres hores més tard del que havia citat a la premsa, per votar a la primera volta de les eleccions a Brasil.
A més, aquesta vegada es presentava per governador de Rio. I ha quedat últim. L’hem seguit al matí al centre on ha votat, i a la tarda l’hem acompanyat al comitè de campanya que han muntat al costat d’un club striptease i una clínica veterinària. Romario ha arribat trist. Com si hagués perdut un partit, ha parlat d’aixecar el cap, i ha explicat que a vegades es guanya i a vegades es perd. Ho ha fet només conèixer les enquestes.
Finalment no ens ha volgut atendre, tal com havíem pactat des de Barcelona. No ha sigut el millor dia de la seva carrera política, de fet, podríem dir que ha estat el pitjor. Un resultat que ha arribat en un dia on el soroll del carrer i el gas contaminen també el rumb de la política a Brasil. L’esquerra ha punxat. I té pocs dies per recuperar-se.
Quan hem arribat a l’hotel ens ha arribat la segona mala notícia del dia. Dilma Rousseff, que ens havia d’atendre a Bello Horizonte, també ens tomba l’entrevista. No s’esperava el seu desastrós resultat. Diu que ara no és el moment. Ha passat de ser una esperança a quedar última, com a candidata a senadora per Minhas Gerais.
Rio de Janeiro, 6 d'octubre de 2018
Hem arribat a quarts de sis de la matinada, hora local, a Rio de Janeiro. Dormir a l’avió ha estat, com en qualsevol vol llarg, un rebregament que et promets que no repetiràs, però el pas del temps fa que te n’oblidis.
El Claudio demà votarà Jair Bolsonaro, militar retirat, polític d’extrema dreta, que es presenta a les eleccions amb el Partit Social Liberal, el novè partit de la seva carrera política. Però no és l'únic que votarà per Bolsonaro. El candidat és conegut per les seves dures posicions en contra l’esquerra, de fet, va ser un ferm defensor de la dictadura militar de 1964. També nega els drets del col·lectiu LGTBI i considera la tortura una pràctica legítima.
De fet, es pronostica que pot arribar a guanyar. Les enquestes de Datafolha li donen un 35% del vots després que els tribunals retiressin la candidatura de Lula pel fet d’estar empresonat. Trobaràs la conversa sencer amb en Claudio a la web, aquí en tens un avançament.
La frustració amb els polítics de l’última dècada a Brasil i els casos de corrupció han provocat que es mobilitzi una part de la població important a favor del candidat ultraconservador.
Després de gravar alguns recursos, hem anat fins al Jeunesse Arena, un pavelló construït expressament per als Jocs Olímpics de Rio que ara s’aprofita com a estadi per fer-hi grans concerts. Avui és el torn dels Tribalistas, és a dir, de Carlinhos Brown, Arnaldo Antunes i Marisa Monte. Carlinhos va néixer en una favela, la seva mare només tenia 13 anys. Va ser analfabet durant molt de temps i ara té diferents projectes per evitar que nens que neixen en barris perifèrics caiguin en la delinqüència.
Els tres alerten del moment polític delicat que viu el país, tot condemnant l’augment de l’extrema dreta. I és que Bolsonaro és per a les classes altes i mitjanes una solució, però també per a una immensa massa borrosa de votants. Gent conservadora, de classe treballadora, que durant molts anys van confiar en el Partit dels Treballadors, el de Lula i Dilma, però que s’han vist decebuts per alguns brots de violència i les corrupteles que han atacat el país. Volen tornar a l’essència i en temes socials, als límits. Els drets de les dones del col·lectiu LGTBI estan en perill. I alguna cosa més. Trobareu la conversa sencera aquí. Demà més.