Waterloo, 17 de novembre de 2018
Només arribar l’alcalde de Valls, Albert Batet, rentava els plats i les copes a la cuina. Uns ulls petits i un cafè, despertaven un dia ennuvolat, que ens feia canviar la il·luminació que havíem preparat per a aquella entrevista. Començaríem a la cuina, tal com comença sempre el dia Carles Puigdemont.
L’ambient era estrany, quotidià, però al mateix temps sobri; proper, però institucional. Una combinació estranya.
Puigdemont va baixar amb americana, cap a les 9 del matí. I la conversa va durar ben bé dues hores. I ens va donar detalls que fins ara no havíem escoltat. Què és un màrtir, qui diu què és just i què no, com es pot donar validesa a un referèndum que va tenir impediments amb la repressió policial, com avançarà el projecte independentista, qui paga la casa de Waterloo, de què viu Puigdemont, qui el visita, qui mana a Catalunya... són algunes de les moltes preguntes que li vam fer.
Va ser al mateix bosc on va gravar l’anunci de les últimes eleccions autonòmiques on s’anunciava que si votaven el president, tornaria. També li ho vam preguntar, i diumenge podreu saber què ens va respondre al "Quatre gats" que veureu a TV3.
Waterloo, 15 de novembre de 2018
La setmana abans vaig ser a Lledoners. Vaig poder parlar una estona amb Jordi Turull i Jordi Cuixart i saludar Josep Rull i Quim Forn. El seu entusiasme és realment el més impactant. Una mena de dissincronia entre varies realitats.
El primer desencaix que vaig observar és entre el fet de ser a la presó preventiva i el seu permanent somriure. El segon xoc és la comprovació que no renuncien a res i, en canvi, quan mires com està actualment el projecte independentista, ple de petites batalles partidistes, el rumb sembla un altre. I la tercera, les ganes que tenen d’afrontar el judici, tot i saber el viatge dur que els espera i una condemna que no pronostiquen amb optimisme.
Ens separava un vidre. Ells parlaven per un telèfon i jo escoltava per un petit altaveu que et comunica amb l’altra banda. Demà entrevistarem Carles Puigdemont, un any després de fer-li, en un bosc, la primera entrevista que donava a la televisió, des de l’exili.
Barcelona, 12 de novembre de 2018
Avui hem començat a enregistrar la primera part del programa que emetrem aquest diumenge, després del "30 minuts" a TV3. Ho hem fet amb l’amic Sergi Pàmies. Fa molts anys que li tinc molta estima. És una veu que m’ha acompanyat sempre, des de ben petit, quan el sentia al "Versió Original" amb Toni Clapés a Catalunya Ràdio. Després vaig tenir la sort de llegir-lo i, un dia, de conèixer-lo.
Amb el Sergi sempre aprens, i sempre li estaré molt agraït per tot el que m’ha ajudat en aquest món de teranyines. És un home que en els últims anys ha canviat. Sempre prudent, moderadament distant, sap llegir el món i el que hi passa. Al principi costava aprofundir en ell. Però des de fa uns anys té la porta mig oberta. I aprofitar-ho és un privilegi.
És la primera imatge que va tenir ell de Barcelona, quan va arribar-hi després d’haver nascut i haver-se criat a París durant els seus primers 11 anys de vida.
Mític restaurant barceloní que ens ha servit un plat que ens ha servit per parlar de l’exili. Pàmies va connectar amb la realitat espanyola i catalana el dia que va tastar per primera vegada el que veia anunciat a les pissarres dels xiringuitos des del tren, camí de Barcelona: els calamars a la romana. El contingut de la conversa, diumenge al "Quatre gats", a TV3.