Fa anys que amb “El foraster” voltes per pobles petits de Catalunya i has descobert - i ens has descobert - el paisatge humà d’aquest país. De quina pasta creus que estem fets els catalans?

Si em demanessis un denominador comú de tots els que vivim a Catalunya, diria que és la generositat. Gairebé m’atreviria a dir que és un component inherent a l’espècie humana que a mi m’ha sorprès perquè pensava que érem més recelosos de nosaltres mateixos, d’explicar coses nostres. De fet, els catalans tenim fama d’això, de reservats. Jo vull rebentar aquest mite. Amb "El Foraster" hi ha molta gent que m’ha explicat coses molt seves i me les ha explicat amb voluntat de compartir-les amb tothom, perquè ja saben que no li expliquen només al Quim, sinó a tot al poble i al més de mig milió de persones que ens miraran per televisió. I jo això ho vull posar en valor.

D’aquí ve el “Sou molt bona gent”?

Em semblava molt prim acabar el monòleg i la meva visita al poble dient: “moltes gràcies, gent de tal lloc”. Amb el “sou molt bona gent” el que vull dir és: com puc tornar-vos tota aquesta generositat que m’heu regalat? Crec que hi ha implícit: “que guai que haguem compartit coses, perquè gràcies a aquestes històries ens hem emocionat, hem rigut o hem plorat junts”. Si qui va inventar la roda no ho hagués compartit, potser ara no aniríem en cotxe. Per tant, compartim coses!

Aquesta és la matèria primera del programa.

Si la gent no fos generosa, “El foraster” no es podria fer. El dia que arribi a un poble i no m’expliquin res, s’ha acabat, perquè els protagonistes són les persones. Al principi, teníem certa por que la gent no volgués parlar davant d’una càmera. I després hem comprovat que la càmera no només no fa de repel·lent, sinó que quasi actua com un imant per dir: ara és el meu moment d’explicar això!

I amb aquesta màgia que es crea aconseguiu captar l’autenticitat de la gent.

Jo soc l’intrús dins la vida quotidiana d’una comunitat i miro d’entrar-hi amb el mínim soroll possible. Enganxo les persones per sorpresa i aleshores apareix l’autenticitat, que és dir les coses tal com les pensen i, si convé, deixar-les anar pel broc gros. Això a l’espectador li genera mimetisme amb aquella persona perquè s’adona que no li vol fer veure res, sinó que el que diu, és. I aquest “és” resulta molt interessant...

Ets com un buscador d’històries i és evident que gaudeixes escoltant-les.

He comprovat que, si escoltes, la gent xerra. Abans de començar el programa, quan li vaig explicar al meu pare de què anava, em va dir: “Ves als pobles amb ganes d’aprendre, no d’ensenyar”. És un consell fantàstic, que he seguit i m’ha anat molt bé. I tinc molt clar que tothom té una història, coses que poden interessar els altres.

I deixes a l'atzar que decideixi les històries que descobriràs...

Sí, perquè no pactem les entrevistes ni les trobades. Són espontànies. I mira com soc que sempre penso: “Què m’hauria explicat aquella noia que vaig deixar passar de llarg? I si hagués triat un altre carrer?” Mai saps quan trobaràs un tresor, un regal. I després, quan estem muntant el programa, em fa molta pena el material que hem de descartar... Pensa que tenim tantes entrevistes enregistrades que no les podem emetre totes.

De tant que t’agrada sentir històries i compartir-les, que pateixes per les que has perdut....

Sí, això sempre m’ha passat... Mira, jo vaig passar molt de temps amb els meus avis, els quatre, però sobretot amb l’avi que vivia al meu poble, a Sant Feliu de Buixalleu. Cap al final de la seva vida va arribar un moment que ja no es podia afaitar i ho feia jo. Li costava molt parlar, trobava la comoditat en el silenci, però en aquell temps em va explicar moltes coses... I saps què? Que sempre penso en tot allò que no em va poder explicar, en les històries que em vaig perdre perquè un dia no vaig pujar a Sant Feliu...

Tot i això, déu-n’hi-do les persones que has conegut!

Sí, i tant! Amb el programa hem fet una cosa increïble, que és col·locar en prime time pobles de menys de 1.000 habitants i no per parlar-ne d’actualitat o d’una desgràcia que hi hagi passat, sinó per retratar la vida de la gent, per parlar-ne entre tots de manera xula, divertida. Del capítol de la Mina, per exemple, n’estic molt content, perquè hem pogut posar en valor un barri oblidat, que arrossega un estigma immens i del qual tothom n’opina sense haver-hi anat. Que maco que a través d’un programa de televisió d’entreteniment puguis anar una mica més enllà... Això em fa sentir feliç.

Has creat un nou gènere de retrats humans a cavall entre l’emoció, l’humor i l’autenticitat. I ara n’estàs recollint molts més amb l'espectacle “La bona gent”. És una línia amb què t’agradaria seguir treballant?

Em fa sentir molt bé. Tant que m'ha fet replantejar els espectacles que faig. Tot parteix d’una experiència que vaig tenir un dia, quan feia l’espectacle “Temps”. En acabar la representació se’m van acostar una dona i el seu fill. Em van explicar que feia poc s’havia mort el pare i en una butxaca li havien trobat entrades per al meu espectacle. Tornant a casa, en cotxe, pensava: “Ostres, quina ràbia, el públic que m’ha vingut a veure no sap aquesta història...".

Un cop més, aquestes ganes que tens de compartir.

Aquestes ganes em fan trencar esquemes i fer que el protagonista sigui el públic. No sé què m’explicaran i soc conscient que a cada funció no hi haurà una història tan bèstia com aquella. I d’aquí ve l’espectacle de "La bona gent". És una crida a la generositat i al compartir fins al punt d’assumir el risc que no saber què m'espera i que el que passarà allà serà irrepetible.

Sentint-te ara i veient-te en el programa, m’atreviria a dir que, si això fos una religió, ets un creient de les persones.

Ostres, amb això que acabes de dir estic a punt de fundar el personisme! Pot semblar exagerat dir que “El foraster” m’ha fet creure més en les persones; no vol dir que abans no hi cregués, però l’experiència m’ha fet corroborar que hem de creure-hi més. Si som capaços de compartir més, d’explicar-nos més, no només se sent acompanyat qui explica, sinó també qui escolta. Estic convençut que el que ens mou com a societat és compartir. Tots els avenços de qualsevol àmbit els hem aconseguit perquè ho hem fet conjuntament.

Tot el que expliques em fa pensar en La Marató: un projecte que ha aconseguit grans avenços en la salut gràcies a la suma de tota la societat.

A mi em costa molt explicar com hem fet una cosa tan extraordinària com La Marató... I veus? Quan mires d'explicar-ho, apareix una altra vegada el verb “compartir”, un sentiment de nosaltres, d’autoreafirmar-nos com a comunitat, de saber que junts som capaços de fer-la molt grossa. Quan acaba el programa i apareix el marcador final i tothom aplaudeix, jo penso: és gràcies a tu que estàs aplaudint, i a tu, i a tu, i a tu, a tots els que d’una manera o una altra ho heu fet possible... Gràcies als testimonis, a la seva generositat, que comparteixen amb nosaltres què els passa, gràcies als que fan festes a tots els pobles de Catalunya, als que agafen els telèfons... gràcies a tota aquesta generositat es recullen diners que van a la investigació, i la investigació torna un altre cop a nosaltres!

Seria com un intercanvi de generositat.

Sí, La Marató és com una mena de bumerang que llences amb generositat i et torna carregat de molta més generositat.

Bonica imatge. En tens alguna de clavada a la retina de quan vas presentar el programa l’any 2014?

La setmana abans de La Marató jo tenia actuació de teatre en un algun punt de Catalunya i hi anava en cotxe. I no recordo on, però vaig veure dos homes enfilats en una escala molt alta intentant penjar una pancarta de La Marató entre dos arbres. Tenien certs problemes per lligar-la i jo, que tinc vertigen, no ho hagués fet... Em vaig quedar una estona mirant l’escena, de lluny, i vaig pensar: “Hòstia, quina passada... jo ara soc en un poble, però aquesta mateixa escena està passant a centenars de llocs Catalunya, uff! Uns pengen pancartes, d’altres fan festes per recollir diners...” Vaig estar com 10 minuts mirant-m’ho fins que la pancarta els va quedar bé. Durant el programa em van passar moltes coses: un moment, una persona, una entrevista, però allò, aquell petit moment, per a mi va significar molt.

Condensa moltes coses, aquesta escena. L’esforç de dues persones que formen part d’un gran projecte.

Aquell esforç de penjar una pancarta que cal penjar, perquè la gent ha de saber a quin telèfon trucar el dia de La Marató, em va emocionar. No vaig mirar ni quin poble era, només pensava els milers de persones que fan funcions diferents i totes necessàries per a La Marató.

I t’adones de com n’és, de gran, tot el moviment humà que l'envolta.

Sí, i que és una sort que pensin en tu per presentar aquest macropojecte, per ser la punta de l’iceberg de tot aquest moviment. I, encara més, quina sort que pensin en tu per fer el que saps fer, perquè si jo hagués de penjar pancartes segurament prendria mal! Em va agradar molt veure que jo era una peça més en tot aquest engranatge.

“A La Marató de TV3 mai ningú camina sol”, vas escriure al llibre de fa dos anys.

Sí, la frase me la va inspirar una cançó. Justament el dia que em van dir que presentaria el programa, recordo sortir del despatx de direcció de TV3, entrar al cotxe, posar la ràdio i enganxar a mitges "You'll never walk alone". Després de l’experiència, ho puc corroborar. Per a La Marató, caminem tots junts.