Avui fa un dia típic del Cantàbric i quan venia cap al Centre de Regulació Genòmica pensava que ets una càntabra que ha acabat treballant davant del Mediterrani. Tenir el laboratori davant del mar ha d’anar bé per inspirar-se.

La veritat és que no el miro gairebé mai, sempre tinc els ulls clavats a l'ordinador! Però fixa’t una cosa, la gent que treballem donant-hi motes voltes al cap, pensant molt, generant idees... ens hem d’aturar de tant en tant. El cervell té un topall: l’has de deixar descansar perquè treballi l’inconscient i sorgeixin les idees. I aleshores, estar davant de la platja inspira molt. Surto a la terrassa, miro el mar i em prenc un cafè. I de vegades... ja està, ja ho tinc! Allò que se’m resistia, ja m’ha vingut al cap!

O sigui que la desconnexió dona ales a la creativitat.

Sí, i els científics no podem desconnectar. Se’ns exigeix que, a més d’investigar, fem mil coses més que ens distreuen de la ciència: tasques administratives, demanar finançament… També que donem constantment dades del que hem aconseguit, sense haver tingut temps d’interpretar-les. Penso que aquest model de ciència que fem ens roba la tranquil·litat per poder generar coneixement i no només dades. És evident que d’aquestes se’n pot aprendre molt, però en algun moment ens hem de parar a analitzar-les. I aquesta anàlisi ha d’estar conduïda per una idea.

Des de petita et fascinava d’on venien les idees.

Sí, em cridava molt l’atenció el fet que quan jo tenia una idea, sempre se li havia acudit a algú abans. Encara que jo pensés que era original, segur que no ho era. I allò em feia pensar que potser tots tenim un cervell molt semblant, però alhora veia que les persones érem molt diferents entre nosaltres, que pensàvem de manera diferent... Em continua semblant una pregunta fascinant i encara no n’he descobert la resposta.

Tu firmes els correus electrònics amb una cita anònima que diu “Un home que sap totes les respostes molt probablement no ha entès les preguntes”.

És que cada vegada que els científics trobem una resposta, se’ns plantegen mil preguntes més! I això és el bonic de la ciència. I també que gairebé mai et dona la raó. A mi em fa molta gràcia perquè quan arriba gent jove al centre, pensen que venen a demostrar hipòtesis i, en realitat, venen a contradir-les. Jo sempre els dic: el millor experiment és el que no et dona la raó perquè és amb el que més aprens.

La ciència t’obliga a ser molt humil.

Sí, per descomptat. I crec que la humilitat és un exercici d’intel·ligència perquè en el moment que et penses que tens totes les respostes, com diu la frase, realment no pots seguir. Per això, els dogmes, en qualsevol àmbit, em semblen perillosos. Ramon i Cajal va desenvolupar la teoria neuronal amb un microscopi rudimentari. I ho va fer pensant. Ell deia: “tan perillós és observar sense pensar com pensar sense observar”.

Aquesta humilitat ha de ser encara més gran en la teva feina, que et dediques a investigar el cervell, l’òrgan més complex i més desconegut de tots.

I també el més fascinant! Jo em dedico a entendre les discapacitats intel·lectuals, a esbrinar quins mecanismes fisiopatològics les produeixen i veure què hi podem fer per pal·liar-les. Fins ara, la idea generalitzada era que aquestes discapacitats no tenien remei i no calia seguir investigant-hi. Últimament, per sort, està canviant una mica l’opinió i es comencen a finançar projectes.

Em defineixes el cervell?

És com l’univers físic de la ment, un mar d’elements, de cèl·lules que parlen entre si perquè al final siguem capaços de pensar, de crear... Per mi, això és més important que el fet de poder tenir habilitats matemàtiques o físiques... Crec que el més fascinant que té l’ésser humà és la capacitat d’imaginar-se el futur. I això, en gran part, depèn de la memòria, una de les facultats que estudiem en aquest laboratori.

Arribarem algun dia a saber bé com funciona el cervell?

Hi ha coses que comencem a entendre. Però la base de tot, com es transformen les reaccions bioquímiques en idees o en pensaments, encara la desconeixem. I no sé si arribarem a entendre-la. Perquè la ment humana té una sèrie de limitacions en la percepció i potser aquestes mateixes limitacions ens impedeixen entendre’n el funcionament.

De tot el que saps d’aquest òrgan, què és el que més t’impressiona?

Com pot canviar, com es pot adaptar, el que anomenen plasticitat. Però és que hem vist aquesta qualitat a uns nivells impressionants. Sempre havíem pensat que hi havia un cervell més sòlid que és el que fa que, malgrat adaptar-nos als canvis, continuem sent els mateixos, no perdem l’essència. Però jo ja no n’estic tan segura, d’això. Crec que el cervell és més fluid del que ens pensem i això és un avantatge. Fins i tot, a nivell personal, tenim la sensació de continuïtat en la nostra manera que pensar, que no hem canviat gaire. Pots fer l’exercici d’escoltar el que deies fa 10 anys o llegir el que vas escriure en fa 20 i segurament te’n dus una sorpresa. T’hi reconeixeràs, però ja no ets la mateixa persona. En la meva investigació, el repte és saber quins canvis biològics hi ha sota aquestes transformacions del cervell i, en els casos de discapacitat, com hi podem intervenir.

I t’has orientat cap a la investigació de la síndrome de Down.

Vaig començar a estudiar les bases biològiques de la degeneració cognitiva associada a l’edat i com els fàrmacs podien frenar aquest declivi progressiu. Això és molt important i necessari, però a mi sempre m’havia interessat molt l’altre extrem: el neurodesenvolupament. Quan ets davant d’un deteriorament cognitiu, és molt difícil retornar al cervell les capacitats perdudes. És molt més interessant poder prevenir aquesta pèrdua. I la síndrome de Down està relacionada genèticament amb la malaltia d’Alzheimer. El 100% de les persones amb aquesta síndrome presenten signes prematurs d’Alzheimer i la majoria tenen demència.

Tens contacte directe amb persones amb la síndrome de Down, participes en trobades, congressos... Aquesta relació és necessària per a la teva investigació?

Darrere dels laboratoris, de tota investigació, hi ha persones i em sembla un error no acostar-se a aquesta realitat humana. La investigació que fem està motivada per la curiositat científica però si es vol que tingui repercussió ha d’estar dirigida també pels problemes reals de les persones. Si tu investigues sobre una malaltia, crec que has de saber com són els pacients, què els passa, què els preocupa, com se senten. I quan fas aquest exercici n’aprens molt, i no només de les preguntes en si; aprens de la vida, de les actituds, dels valors, de la capacitat d’adaptació i del que ens falta per aprendre com a societat... Estem entestats a curar l’esquizofrènia, el trastorn obsessiu compulsiu, la depressió, l’autisme... i potser el que hauríem de mirar és quines capacitats tenen aquestes persones i què poden aportar a la societat. Evidentment, els símptomes que fan que pateixin i no puguin viure bé s’han de tractar i pal·liar. Jo parlo de canviar de perspectiva i de no tractar aquestes patologies com una discapacitat, sinó com la diversitat del cervell. Parlo d’integració, de tenir a tothom en compte dins d’aquesta societat. Quan col·loquem l’etiqueta de “discapacitat” a les persones els estem apartant i ja no mirem quines capacitats tenen, què són capaços de fer.

Quines capacitats has descobert en aquelles persones a qui pengem l’etiqueta de “discapacitats”?

La capacitat per empatitzar, els valors, el clima que creen en els llocs de feina... En els nostres concerts són els que més s’impliquen i escriuen alguns dels temes que cantem.

Els concerts que fas amb el teu grup “From lost to the River”, en què combineu la música amb la divulgació científica.

Als científics ens encanta explicar i compartir el que fem, però molt sovint no sabem com fer-ho perquè la gent ens entengui i no s’avorreixi. Hi ha molts investigadors capaços de parlar de manera rigorosa i que arriba al públic, i quan la gent ho entén, li encanta. Per això, totes les accions que es duen a terme per fer divulgació de la ciència, com La Marató, em semblen genials. En els nostres concerts, jo pregunto a la gent coses perquè vull saber què en saben, com ho resoldrien... De vegades, les respostes més insospitades són les que et donen la clau per tenir una idea. Tinc molt clar que el coneixement el generem entre tots, no només els científics, i no pertany a cap grup. És de tots i per això cal obrir-lo a tothom.

En aquesta barrera o dificultat d’entendre la ciència hi té molt a veure el llenguatge que feu servir els investigadors.

Demano als meus estudiants de doctorat que participin en les activitats de divulgació que fem perquè crec que quan s’enfronten a la situació d’haver d’explicar un concepte científic amb paraules del carrer ho han d’haver entès molt bé. Molts cops, darrere hi ha una nebulosa i no ens parem a pensar si l’entenem bé. Per nosaltres, la divulgació afavoreix la comprensió del concepte.

Esclar, has de fer l’esforç de trobar un símil, un referent de la vida quotidiana per fer entendre un concepte complex a algú totalment aliè a l’àmbit científic.

Excepte en experiències amb un profund significat emocional, el cervell només aprèn quan hi ha esforç. Si fas una cosa i t’hi esforces, encara que no te’n surtis, encara que el resultat no sigui bo, estàs aprenent. Si vols guardar un record, un coneixement, has de treballar-hi a sobre. Només l’esforç deixa petjada en el cervell. Si no n’hi ha, l’experiència es perd, és efímera.

Com les petjades vora la mar.

Sí, i si les vols deixar marcades, has de caminar molts cops i fent-hi força. Si no, el mar se les emporta.

Ja hem trobat una metàfora per explicar un concepte científic. M’expliques ara què és la regulació genòmica?

El nucli de les nostres cèl·lules, on hi ha el genoma, treballa com una fàbrica que fa a demanda els elements que necessita la cèl·lula, bé per construir-ne parts noves, bé per poder funcionar: generar energia, respondre a estímuls... Gràcies que la cèl·lula entén què ha de fabricar, un ésser humà es construeix i funciona. I gràcies que aquestes cèl·lules saben en quina part del cos són, fabriquen una cama o un cervell, o són capaces de reparar una ferida o de fer que tinguis una idea. Entendre com funcionen aquests processos és molt interessant. Aquesta seria una manera d’explicar la regulació genòmica.

Ho he entès! Es nota l’esforç per divulgar la ciència que feu en els vostres concerts, en què també recapteu fons per finançar projectes de recerca, com fa La Marató.

Quan la gent impulsa amb els seus donatius la recerca en benefici de la salut, del benestar, se’n sent part implicada. En això, iniciatives com La Marató són fonamentals, perquè el finançament de la ciència a Espanya està molt per sota dels països avançats i no permet fer investigació d'alt nivell. S’ha de pensar a construir una societat del futur i això només es pot fer des del coneixement.

Tu saps molt bé què vol dir La Marató com a font impulsora de la recerca a Catalunya perquè has dut a terme més d’una investigació gràcies a aquest projecte solidari.

Quan ets jove, rebre una ajuda de La Marató t’ajuda a enlairar-te. Quan la reps més endavant, t’ajuda a consolidar la teva línia d’investigació o a començar-ne de noves que potser no hauries pogut posar en marxa mai perquè altres institucions, diguem-ne més convencionals, no haurien finançat. Hi ha dues maneres d’investigar: la clàssica, que és anar sobre segur i que et permetrà fer publicacions, o engegar un projecte innovador, que potser és el del Nobel, i que aportarà grans canvis en la recerca. Valoro moltíssim que La Marató aposti per aquest tipus de projectes i sobretot, que la investigació que promou vagi molt dirigida al valor social, a l’impacte a la societat.