Seguir-la a Instagram és un no parar. Tan aviat la veus al Mont Blanc com a l’Aneto, a Madeira com a Queralbs, a Costa Rica com a la Molina, al Teide com al Grand Canyon, al Cadí com al Sàhara, a l’Everest com a l’Atacama. L’activitat de la Bea desafia la mètrica de les distàncies i dels rellotges, però també la de la resistència i l’esforç. Potser fa tres dies que era als antípodes en una cursa de 40 hores seguides, aturant-se cinc vegades per dormir 15 minuts, ahir va tornar a Barcelona després de volar 15 hores amb tres escales, avui treballa i demà se'n va a grimpar a les roques del cap de Creus. Si hi ha una persona al món capaç d'esprémer els dies per fer allò que més li agrada, l'esport a la natura, aquesta és Bea Garcia Berché.
La Bea traspua energia i vitalitat. Potser té a veure amb el fet que va néixer un 23 de juny, pels volts del solstici d’estiu, quan la llum del dia s’allarga tant que escurça les nits. Les seves són sempre curtes: dorm poc perquè li càpiga tot el que vol fer. I també és una persona lluminosa: sembla com si tot el còctel energètic que se sacseja dins seu s’aboqués en un somriure ample que li ametlla els ulls. Aquest és segurament el seu gest més habitual i més que un posat, una manera de veure i de viure la vida.
L’enxampem un matí de gener, quan tot just torna d’una expedició a l’Aconcagua, a l’Argentina. No ha estat gens fàcil que ens fes un forat entre curses, entrenaments i feina, i tot i que ens hauria agradat trobar-nos a la muntanya, el seu hàbitat natural, una cita a TV3, on és la responsable de xarxes socials al departament d’esports, resulta l’escenari més viable. Ens avisa que ve amb el nas tapat per la contaminació de la ciutat. A la muntanya no li passa.
#puravida
El currículum esportiu de la Bea és una llista atapeïda de curses d’ultradistància, d’ultraresistència, d’autosuficiència, de milers de quilòmetres i de metres de desnivell recorreguts. El llegeixes i penses que és una persona que s’alimenta de l’adrenalina dels reptes, però ella corregeix amb determinació: “No són reptes, són somnis”. La diferència, explica, és que “venen de molt dins meu, em fan molta il·lusió. Si fossin reptes merament esportius, segurament en algun moment ho deixaria estar, perquè per fer-ho haig de renunciar a moltes coses, i crec que no m’ompliria tant. És molt gratificant arribar a la meta, però darrere hi ha moltes hores i molt esforç”.
I què passa quan no hi arribes? “És una decepció perquè jo vull acabar. M’és igual trigar més o menys. Si no ets esportista d’elit, difícilment et marcaràs l’objectiu de guanyar. Pateixes tant, i poden passar tantes coses, que si acabes ja ets guanyador. Acabar és un triomf”.
Córrer l’ha portat per llocs increïbles dels cinc continents, a trobar-se amb persones que avui són grans amics, a conèixer-se més a si mateixa i viure la vida d’una altra manera, afirma. Per això, sorprèn molt quan diu que no és la seva passió. “El que m’agrada és estar a la muntanya i llançar-me a l’aventura en la natura. I gaudeixo amb qualsevol esport a l’aire lliure: caminar, escalar, esquiar...”.
Aquesta és la #puravida que li agrada viure, el hashtag amb què etiqueta les seves fotos a les xarxes socials. Vida, vitalitat i energia pura la que carrega en camins de terra i de pedra, cims nevats, parets verticals, carenes de vertigen i gorges profundes. “Quan soc a la natura és quan dic: soc feliç, això és la meva vida”. I d'on ve aquesta passió? "L'he heretat del meu avi, que era muntanyenc".
Allà on hi ha la felicitat
Del que la mou a perseguir aquests somnis, de la força que sembla imantar-la a la meta, fins i tot quan no li queden forces, de tot això, parlem molta estona. "Quan no em compensi, ho deixaré", diu seriosa. Què és allò que compensa tant esforç i sacrifici, constància i patiment és una sensació difícil d'explicar. Provem aleshores de copsar-la amb un experiment: li ensenyem 8 instantànies de moments diferents de les seves curses i li demanem que digui què hi sentia.
Patiment, esgotament, dolor, deshidratació però, sobretot, felicitat. Felicitat és la paraula que la Bea repeteix més en aquest recorregut de sensacions, sense adonar-se, potser, que ja ha trobat com descriure què la mou a completar aquestes fites per a què el cos humà, reconeix, no està preparat. "Sé que l'estic posant al límit, però no per la diabetis. Les competicions suposen un desgast molt gran, moltes hores sense dormir i molts dies menjant liofilitzats...". Per això es cuida i es vigila molt i té clar on són els límits. A la muntanya se li ha de tenir respecte, molta gent hi mor cada any. Qualsevol errada, et jugues la vida. No és una competició".
Li pregunto si s'ha trobat mai al límit de les forces. Va ser a Austràlia, en l'última etapa d'una cursa de 522 quilòmetres. Al segon dia es va lesionar la tíbia. "El metge em va dir: com a metge t'aconsello que paris, com a corredor, fins que aguantis". Amb dolor, amb medicació, amb la cama embenada, la Bea va completar la cursa.
La motxilla de la vida
Fa 25 anys, però diu que se'n recorda com si fos ahir. Era el maig del 1992 i el Barça jugava la final de la Copa d'Europa a Wembley. "Els metges corrien pels passadissos quan el Barça va marcar el gol". Aquella nena rematadament culer s'estava a l'hospital adaptant-se als nous hàbits de la diabetis.
"Estava molt prima i molt cansada, menjava poc i tenia molta set". La van dur a l’hospital i la van ingressar directament a l’UCI. "Que tenia diabetis m'ho va dir una infermera, mentre em posava unes arracades d’ocells que m'agradaven molt i em feia una cua amb una goma de boles de colors." Li va dir que s'estaria uns dies a l'hospital i que li ensenyarien a punxar-se, perquè ho hauria de fer tota la vida. Recorda que estava molt espantada, que es va posar a plorar i que li va dir que allò no podia ser veritat. Però en topar-se amb les cares de preocupació dels seus pares va entendre que no era una broma. A l'hospital va estar-s'hi 15 dies i la van ensenyar a menjar i a punxar-se la insulina. "Jo no volia que ningú m'ajudés. Ho volia fer tot sola". Una necessitat d'autosuficiència que ha retrobat en les seves aventures pel món, aquelles amb què va "omplint la motxilla de la vida".
"L'únic que m'amoïnava aleshores era no poder menjar caramels. Els nens no es plantegen res més, no pensen en l'endemà". La Bea fa sovint xerrades parlant de la seva experiència i assessorant famílies de nens que acaben de debutar. "A mi m’hagués agradat que algú ajudés els meus pares en aquell moment. Si els haguessin dit que jo podria tenir aquesta vida, s'haurien estalviat molt patiment".
Ara hi ha molt avenços i molta més informació sobre la diabetis que aleshores, però "encara parlo amb pares molt desorientats, que no saben com actuar i que em pregunten coses com si el seu fill podrà jugar a futbol. Jo els dic que el nen ha de ser feliç i fer la seva vida." La Bea també es va topar amb aquest desconeixement quan es va plantejar fer esport d'alt nivell. En una conferència de metges suïssos, especialistes en diabetis i esport, se li va obrir un nou món. Des d'aleshores, cada any va tres o quatre cops a Ginebra per participar en trobades.
Maratoniana nata, la Bea és una seguidora entusiasta de La Marató de TV3. Explica que és una de les coses que més li van agradar quan va entrar a treballar a la televisió catalana. "Podré veure La Marató de prop!!". Molts anys, el dia del programa, s'ha llevat ben d'hora per participar en una cursa en benefici del projecte, una mitja marató o una marató sencera, i per la nit, ha anat a fer de voluntària amb l'equip de redacció de la web, fins les dues de la matinada. Una altra nit de 4 hores de son, però se'n va a dormir amb dues maratons més viscudes. Aquest any, el 17 de desembre, tampoc hi faltarà.
Text: Míriam Rodríguez Anguas. Fotos dels apartats "#puravida", "1.000 quilòmetres desèrtics" i final: © VINCENT KRONENTAL. De l'apartat "La motxilla de la vida": © Mauna to Mauna Ultra