Barcelona, març de 2019
La presó va tancar definitivament el 2017 i ara s’ha convertit en un espai de referència de la memòria històrica a ciutat. A les cel·les de la Model s’hi van empresonar les esperances de centenars de presoners polítics que lluitaven per esquerdar els murs del franquisme. Justament de presos polítics és del que parlem amb Pisarello, però de presos polítics de l’altra banda de l’Atlàntic. El tinent d’alcalde ens explica la història del seu pare, Ángel Gerardo Pisarello, que era polític i advocat durant els anys de plom de la dictadura militar argentina i va defensar a presos polítics. Aquest compromís li va comportar que el segrest i la mort. Gerardo Pisarello ens diu que van tenir “la sort” que el seu pare aparegués assassinat. És, òbviament, una sort per comparació en el país dels 30.000 desapareguts.
Pisarello ens parla d’ella amb estimació i l’admiració que només es reserva als símbols.
Al cap de pocs minuts arriba ella. Desprèn una seguretat forjada a base de dècades de lluita. Tornem a entrar a la Model i allà ens explica la macabra forma d’actuar de la dictadura, com esperaven a què les presoneres polítiques embarassades tinguessin el nadó per matar-les i usar el nounat com a botí de guerra. És el que van fer amb la seva filla Laura, assassinada quan només tenia 23 anys. El seu relat és dur però transmet serenitat, la serenitat de qui no es va deixar vèncer, de qui no volia donar als militar la satisfacció de la resignació. Dimarts, després del Telenotícies, sentirem com es va passar 37 anys buscant el seu net fins a trobar-lo.
Versalles, març de 2019
Ahir vam arribar a Versalles i avui hem quedat amb una de les tres protagonistes d’aquest nou “Quatre Gats”. Fa temps que la vaig descobrir en un documental, “Human”, un projecte a gran escala que pretenia oferir al públic l’essència del que significa ser humà a través d’històries i imatges d’arreu del món.
La nostra protagonista és una supervivent de l’holocaust nazi. Va néixer l’any 1933, el mateix any que Hitler va prendre el poder. El 1944 va ser deportada amb la seva mare al camp de concentració de Bergen-Belsen, quan només tenia 11 anys. Va estar-hi gairebé un any, fins que van ser alliberats. Francine recorda el camp, les feines que hi feien i una història sorprenent que té a veure amb una xocolatina i una altra persona, l’Yvonne. Són dues persones que han sigut importants a les seves respectives vides però que es coneixen poc. I avui les hem tornat a ajuntar després de molts anys.
La Francine ens ha rebut a casa seva a les 10 del matí. Viu a una zona residencial, a prop de Versailles. La casa és plena de llibres i quadres. Des d’un començament no ha parat quieta. Es preocupava perquè no ens faltés de res. Ens demostrava constantment preocupació per la seva imatge. És presumida. S’ha canviat de roba fins a tres vegades i ens ha demanat que no la gravéssim gaire de prop.
Malgrat que al principi ha sigut més aviat concisa, explicant detalls a comptagotes, a poc a poc, s’ha anat deixant anar. Ha acabat mostrant-nos l’estrella groga que havia de portar al pit amb la paraula “Juif”, des dels 8 anys, i detallant-nos com va ser el moment d’entrar al camp i també de sortir-ne. Quan truquen al timbre, i arriba l’Yvonne, la història canvia. S’endolceix. Un objecte sense importància, una xocolatina, que pren tota la força del món per explicar què és la vida. No puc explicar res més. S’ha de veure! Dimarts, a TV3.
Mora d'Ebre, març de 2019
El dia era ennuvolat. Hi havia boira baixa i, al vespre, mentre anàvem cap a l’hostal, a Móra d’Ebre, escoltàvem al cotxe una cançó del disc “Cançons de la resistència”, de Marina Rossell. La peça és original de l’enyorada sabadellenca, Teresa Rebull, i parla de la serra de Pàndols, d’una cova i d’unes sabates d’en Jaume, enmig de metralla.
El temps era ideal per anar a conèixer la història de la Roser Guinau, una dona de 88 anys que viu a la Torre de l’Espanyol i que encara té esperances de trobar les restes del seu pare.
La seva història, la que explicarem dimarts al “Quatre gats”, també parla d’una cova, de Pàndols i del Jaume. Un Jaume que va marxar a lluitar a la batalla de l’Ebre i ja no en va tornar mai més. Ella tenia 4 anys. Però encara ara quan pensa en el pare que mai va poder conèixer del tot, plora. Però amb l’ajuda de la seva filla i després del seu net, va decidir que calia trencar-lo, buscar el seu pare. I trencar la por que li impedia mirar enrere, sense remoure el passat.
L'actriu Montserrat Carulla, que es va afegir a la conversa, té una cosa en comú amb la Roser: també va viure de prop la guerra. El seu pare va passar una llarga temporada al camp d'Argelers. Vam parlar de la guerra, el franquisme i de com curar les ferides del passat.
Durant molts anys l’àvia, o padrina, com en diuen a l’Ebre, no explicava gaire coses del seu pare. Fins que un dia va perdre la por. Segurament, com explica ella mateixa, perquè l’única por que té ara és que torni a passar el que ella va viure. I sap que té un enemic contra el qual lluitar: l’oblit. Estic convençut que el vencerà.