Atenes, 24 de gener de 2019
Una de les coses més sorprenents d’Atenes son els motius pels quals molts consideren que viuen a un país anàrquic. L’anarquia, obviant les interpretacions i els usos en filosofia política, vindria a representar aquell espai en què no hi ha presència del poder públic, de l’Estat. És a dir, un lloc on la llei no aconsegueix governar.
Només entrar a la ciutat d’Atenes, per la zona nord, vam comprovar com, a banda de l’estil de conducció que tenen, anant a 120 pel centre de la ciutat en carrers que marquen un límit de velocitat de 80, els carrils no serveixen per res. On aparentment hi ha una línia que marca dos carrils, es pot donar la circumstància que es converteixi en un espai de quatre. Per no parlar dels conductors de motos, que molts d’ells, tot i que per llei hi estan obligats, van sense casc.
La policia, doncs, no actua com a vigilant. Bàsicament, per la nostra experiència d’aquest primer dia, actua més, això sí, com a repressor.
A la nit, a plaça Sintagma, hi havia convocada una manifestació en contra de l’anomenat pla de Prespa. A mitja tarda ja hi havia gent, megafonia, pancartes grans, però es calculava que el moment multitudinari seria cap a la mitjanit, quan el parlament grec aprovaria el canvi de nom de Macedònia pel de Macedònia del Nord. Un contenciós resolt a l’estiu pels dos governs - macedoni i grec- que ha estat molt polèmic i que ha provocat que Grècia deixi de bloquejar l’entrada de Macedònia a l’OTAN i permeti que pugui posar-se les piles per poder entrar a la UE.
Els convocants eren diferents partits, entre els quals hi havia l’extrema dreta grega, Alba Daurada. La policia esperava des de dalt a les escales que donen accés al Parlament. Ho feien amb màscares. Els periodistes s’estaven en una banda, tots junts. A l’última manifestació, més d’un havia rebut per part dels mateixos manifestants.
Vam anar-hi per gravar alguns recursos per l’entrada del programa que podreu veure a TV3, amb entrevista central a Iannis Varufakis. Fins que les bengales van anar a parar al lloc on hi havia la policia i van reaccionar llençant gasos lacrimògens. Es tracta d’una arma química, no letal, molt efectiva. Curiosament, està prohibida a qualsevol guerra, però, en canvi, està permès que la policia la llenci contra la població civil. A casa nostra, per cert, tampoc no està prohibida.
La sensació és molt desagradable. Provoca llagrimeig, irritació i no et deixa obrir els ulls durant una bona estona. Molta gent va començar a abandonar la plaça, entre altres coses, perquè la votació s’ajornava fins l’endemà, dia en què la pluja ho va desdibuixar tot.
L’endemà, un gos del carrer es protegia de l’aigua sota d’un portal, a pocs metres de la mateixa plaça Sintagma, on nosaltres gravaríem una primera conversa per al programa amb la periodista grega Corina Vasilopoulou, molt crítica amb el govern de Syriza, a qui titlla de centre dreta.
Havíem de fer-ho en un arbre concret de la plaça Sintagma perquè volíem explicar la història d’un home que fa 7 anys es va suïcidar per denunciar la situació política i econòmica del país. El van batejar com un suïcidi polític. I amb aquesta història, nosaltres començarem el reportatge.
A la nit, després d’haver passejat amb la Corina pel mercat central d’Atenes, ple de parades de peix i carn, i haver anat per Monastiraki i Plaka, d’haver menjat mussaca i amanida grega per dinar, vam anar a prendre una cervesa al Couler Locale, un centre cultural on a la nit hi fan concerts, recitals... Una mena d’antic estable que tapen a l’hivern amb un gran tendal. Allà vam conèixer gent jove de Grècia, desencantada amb la política i amb l’esquerra. Gens partidaris de Varufakis, a qui consideren un bluf. Eren joves encara de classe mitjana, que treballaven per empreses estrangeres que estan a Atenes i políticament es definien de centreesquerra. El més sorprenent va ser quan, al costat d’un cartell que indicava que estava prohibit fumar, una d’elles va treure un cigarret i se’l va fumar. La meva primera reacció va ser la de reviure aquell ambient de fum que hi havia a molts bars abans de la llei que ho va prohibir a Espanya, aquella olor horrorosa que feia tota la roba quan arribaves a casa. Després, li vaig preguntar si era normal que la gent fumés encara que estigués prohibit. Em va fer un gest amb el cap perquè jo mateix ho comprovés. Al meu voltant hi havia més persones fumant, fins i tot els cambrers, mentre et servien. A les taules hi havia cendrers!
-Com és que passa això? —li vaig preguntar— Ningú diu res?
- És clar que no! Aquí som anarquistes —em va respondre ella.
Atenes, 27 de gener del 2019
En aquest programa que emetrem aquesta setmana a TV3, amb Iannis Varufakis com a convidat central, volem intentar explicar quines són les contradiccions que es pot trobar l’esquerra quan entra i participa en les institucions i quines són les alternatives i les crítiques que se li poden fer. Per això, també veureu tres entrevistes amb tres polítics, dos de l’esquerra i un de la dreta, que han marcat el to i el contingut del context de retallades dels últims anys a Catalunya. El primer el vam gravar fa uns dies a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i és l’exconseller d’Economia Andreu Mas Colell; el segon és l’exlíder dels Comuns Xavier Domènech, a qui vam portar a un desnonament a Terrassa, i el tercer és l’excupaire Josep Manel Busqueta, a qui hem convidat a Atenes. Són tres posicionaments interessants.
El primer explica com, en l’ofec dels dictats d’Europa i de l’Estat, va haver d’assumir unes retallades i justifica què el va fer triar què podia retallar i què no. El segon detalla com ha vist, des d’una formació que va ser capaç de guanyar unes eleccions generals a Catalunya, la pèrdua de presència i capacitat d’influència en les polítiques i reflexiona sobre com les directrius del partit tenen molt més poder, moltes vegades, que el sentit comú de la mateixa esquerra o l’opinió que ell hauria pogut tenir en moments concrets de la política catalana. I el tercer com, decebut de la poca sobirana que ha acabat tenint la CUP en el joc parlamentari, s’aparta i decideix promulgar un discurs alternatiu que cap força política planteja ni representa: la sortida de l’euro, l’aposta per construir des de l’eix social i l’acceptació del fracàs del projecte independentista que s’ha volgut aplicar fins ara.
Avui hem gravat aquesta tercera part. Just davant de la plaça de la Universitat on, fa 4 anys, Tsipras va pronunciar el primer discurs després de guanyar les eleccions amb Syriza. És interessant de comprovar com la poesia de l’esquerra, les promeses, s’han anat desfigurant. Tsipras deia, en un estat d’eufòria, que la troica formaria part del passat, que s’havia acabat l’austeritat. Paraules exagerades, potser condicionades per la ingenuïtat del moment, pel context, que anys més tard s’ha hagut d’anar empassant, acatant tot el que deien els homes de negre.
A Atenes avui el dia era tranquil. I a les escales de la porta que dona accés a la universitat hi havia restes d’una festa. Confeti i bitllets d’euro fotocopiats escampats per la plaça. Era un dia de ressaca que fa 4 anys que encara dura…