20 de setembre del 2018
Després de dos dies gravant recursos per la capital de França, el primer dia per la part més cèntrica i el segon a la porte de Chapelle, on encara hi ha alguns refugiats que dormen al carrer amb tendes o directament amb trossos de matalàs en una estació per on no circula el tramvia, avui ha sigut el dia de conèixer Marine Le Pen.
La primera part de l’entrevista l’hem gravat a peu dret, a l’anomenada sala de les columnes, una mena de passos perduts del Parlament on periodistes i polítics aprofiten per quedar, fer alguna declaració off the record o gravar una declaració amb tots els mitjans convocats. Just al costat, una porta pesant de vidre majestuós, et deixa accedir fins al jardí on reposa una estàtua de Montesquieu i dues cadires.
Marine Le Pen m’ha explicat que si ella fos presidenta jo no podria treballar al seu país i cobrar el mateix que cobra la gent francesa. I que el meu fill, si fos nascut a França, tampoc. El meu net, potser, però ja ho veuríem… Després de proclamar-se la salvadora del país, a l’estil Joana d’Arc, patrona de França, ha defensat que el país ha de tenir una sola llengua i una sola cultura. I sobre la llibertat de religió diu que en cap cas l’administració pública s’ha de fer càrrec del cost de la construcció d’una mesquita.
Segurament la presència continuada que ha tingut als mitjans de comunicació li ha facilitat les coses. La retòrica és la seva arma, però el seu discurs la converteix en un autèntic perill, en el contingut i en aquesta forma, aparentment simpàtica, entregada, oberta, comunicativa, contrasta amb el to dur que fa servir contra la immigració i contra qualsevol valor que s’escapi dels seus paràmetres catòlics. És una combinació realment explosiva. El retrat que avui s’ha fet ella sola, la situa, sense cap mena de dubte, a l’extrema dreta. Malgrat que ella no se’n senti part, en aquest “Quatre gats” es veu Marine Le Pen en tota la seva essència, una fotografia en blanc i negre.
París, 17 de setembre de 2018
Aquest matí no ens ha calgut moure’ns de l’apartament on ens hem instal·lat a París. El Dídac Gutiérrez Peris és un politòleg català que viu a la capital de França i que ens havia d’atendre on treballa, a l’institut VivaVoice. Finalment, però, el Jordi i el Paco han trobat un atractiu especial a l’apartament.
Explicava Gutiérrez Peris que Le Pen no recull només el vot contestatari, el de protesta, sinó que va més enllà. I funciona perquè ha sabut posar accents en els temes que afecten directament la gent. Le Pen va començar a aparèixer als mitjans de comunicació pel seu discurs nou, que connectava directament amb la gent parlant d’educació i d’immigració. És per això que considera que la seva sobreexposició mediàtica l’ha afavorida. Els mitjans la reclamaven cada dia perquè donava audiència i, a poc a poc, va convertir-se en una política popular.
És interessant també observar com la mística familiar envolta el Front Nacional. Marine Le Pen és l’ovella negra de la família. El pare es va sentir traït quan ella el va apartar del càrrec de la presidència honorífica i Marine es va sentir alliberada d’un discurs massa estricte que no deixava créixer el partit. L’objectiu d’ella era guanyar la presidència de França, una diferència notable amb el seu pare, que només volia instaurar unes idees, el vell objectiu era més ideològic que polític. Hi ha un tercer actor interessant en joc, la Marione, la neboda de Marine que connecta més directament amb la branca catòlica i conservadora del partit, la que encara troba en el Front Nacional el sentit que li va donar Jean-Marie Le Pen. Els dinars familiars a Can Le Pen deuen ser curiosos de veure.
Hem dinat d’hora al pis. M’he pres la llicència de cuinar uns espaguetis a la carbonara. I a les dues del migdia ens hem plantat a la Fundació de Lilian Thuram. L’entitat es dedica a lluitar contra el racisme i la cara visible és el mateix exfutbolista, que ens ha donat una llarga entrevista per complementar el reportatge.
Hem començat a la seva oficina, un petit despatx on hi té molts llibres, una cadira de l’Arsenal i una rèplica del seu crani, el d’un home contemporani que vol erradicar el racisme, un tret cultural inherent a la nostra mirada. Naixem sent racistes, diu Thuram. La conversa no la vull avançar, perquè és necessari escoltar-la amb les seves pròpies paraules. Thuram és un bon comunicador. I reconeix que la seva classe és la que lluita. Un regal, que tenim moltes ganes de compartir amb vosaltres.
Marsella, 16 de setembre de 2018
Són les vuit del vespre. Ara som a l’aeroport. Hem menjat una hamburguesa per dinar, sota l’ombra d’una estàtua d’un toro, mentre Marine Le Pen acabava el seu discurs de retrobament amb els seus fidels seguidors. L’acte es feia al Teatre del Fòrum de Fréjus, una població de la regió de la Provence-Alpes-Côte d’Azur, on governa el Front Nacional. Érem a fora, acabant-nos l’hamburguesa, mentre sentíem els crits d’“On Est Chez Nous!” (“Estem a casa!”).
L’alcalde de Fréjus ha presidit l’acte. David Rachline és anomenat per la premsa nacional com ‘la vitrina del partit’ i per això Le Pen ha començat el curs polític en aquesta localitat, amb un discurs més dur i sense cap filtre. Comparativament, el seu to és més contundent, no li cal tanta disfressa. Europa és ara un objectiu a batre. “No pot ser que França sigui el quart país per sota de la Unió Europea” -deia una militant, a les portes del teatre-. “Itàlia, Espanya, Portugal i França”. S’ha deixat Grècia, però ja ho hem entès.
Sergi López va arribar ahir a Marsella. Vam sopar amb ell a un restaurant del port vell. Ell va menjar filet d’ànec amb salsa roquefort i, curiosament, el vam vèncer amb el nostre cansament i la proposta de pla de rodatge per a l’endemà.
L’endemà hem sortit a les 11 del matí fins a Fréjus. Un cop arribats, hem parlat amb diferents militants que assistien a l’acte. Hi havia una noia jove, encuriosida, que no havia anat mai a cap míting de Le Pen però que volia sentir quina proposta tenia per als joves. “Estem molt insegurs”, deia. La por és un sentiment generalitzat que ha quallat, i que Le Pen ha sabut recollir i oferir respostes. Ho hem pogut comprovar amb l’opinió dels diferents assistents.
Al final de l’acte, l’equip de premsa de la líder de l’ara anomenat Reagrupament Nacional, ha preguntat a Sergi López si la volia saludar. L’equip de Le Pen, fan dels seus papers a les últimes pel·lícules franceses estrenades, també ho ha fet. I ha estat aleshores quan li han demanat si li faria il·lusió saludar Marine Le Pen. Sergi López, que ens ha acompanyat a seguir tot l’acte, previsiblement, no ho ha volgut.
Ara, ja a l’aeroport, mentre nosaltres ens fem fotografies amb ell fent l’idiota, recordo el que ens ha confessat, al mig del míting: sent tristesa que moltes de les pel·lícules que ell ha fet no hagin servit prou. Li sorprenia comprovar com, entre els molts seguidors de Le Pen, hi havia seguidors de Sergi López. Aquest és, segurament, un bon exemple, per explicar qui vota el Front Nacional. Ja no hi ha complexes, no hi ha perfils concrets. El mapa és tant borrós que fins i tot algú que adora Sergi López pot acabar votant Le Pen.
Sabadell, 15 de setembre de 2018
Podríem dir que avui ens hem conegut. Fins ara havíem parlat del vers, de la mètrica, de la sonoritat, i sobretot del contingut i la forma. L’hem treballat durant les setmanes prèvies amb el Ricard, el guionista, i la Gemma, la productora. Avui ens hem posat a compondre el primer programa, a trobar-nos-hi.
Ha vingut a buscar-nos el Guillem, el subdirector. Hem recollit el Jordi, el sonidista, que viu a Sabadell, a quatre carrers de casa meva, i hem anat fins a Barcelona, per afegir el Paco, el director de fotografia, i carregar les seves maletes.
Tot principi ha de tenir un punt de complexitat. Mentre esperàvem que baixés el Paco, he sortit a buscar donuts i cafès. A la sortida de la ronda litoral, a l’alçada de la Barceloneta, havíem trobat un camió amb la marca Donuts estampada que ens havia despertat una mena de desig inesborrable, propi dels capritxosos. He caminat fins un bar que feia olor a fregit i només tenia donuts caducats. Ens ha recompensat una mena de pastissets envasats al buit amb la data de caducitat il·legible. Al final només volíem una alta dosi de sucre. El Paco ha conduit fins a Cardedeu. Hem quedat amb el Jordi, el realitzador, a Can Castells.
Hem conduit amb facilitat fins a Perpinyà. Allà havíem quedat amb la Marta Serra, el Hyacinthe Carrera i el Jordi Vera, tres visions diferents de la Catalunya Nord. Una primera conversa que gravaríem al Cafè de la Poste sobre el Front Nacional i el seu èxit al territori.
Ha sigut un bon començament i tres mesos després de no haver fet res, m’he tornat a sentir amb la il·lusió terrible dels primers dies. La que saps que, per molt que passin els anys, continuaràs tenint sempre. Aquesta feina, quan t’envoltes de bona gent, sempre acaba enganxant. El problema d’enamorar-se és no voler desprendre-se’n mai.