El Conte de la Flor de Neu

Un matí d'hivern va néixer una nena petita com una floreta i blanca com la neu que cobria el paisatge. Li van posar el nom de Flor de neu.

En un bosc, on a la primavera, les plantes creixen tot prenent el sol, els ocells canten melodies que mai s'han sentit, els esquirols salten de branca en branca... Un bosc on tot és alegria i fa olor de romaní...

Els cervatons, ocells, conills, esquirols i la resta d'animalons que hi viuen, es troben des de la sortida del sol fins que apareix la lluna. Cada dia inventen un nou joc. Cada dia és per a ells una nova aventura.

Però...No pas gaire lluny D’allà, els arbres són secs, el paisatge no és verd... en aquesta part del bosc, hi viu una senyora, esquerpa, seriosa, no parla mai amb ningú. De tant en tant i sense fer soroll, s’acosta al bosc verd, s'amaga darrere d'un arbre i mira com els animalons corren d'un costat a l'altre mentre canten els ocells.

Mira, mira, la vella xaruga ja torna a espiar, es Diuen els uns als altres. Si li pregunten: com està senyora? que vol venir a menjar móres amb nosaltres? Ella es gira de cop i tot rondinant marxa: Llamps i trons m'han tornat a veure! Llavors, passa uns quants dies sense apropar-s'hi Però la curiositat no la deixa estar tranquil·la. Què deuen fer avui? quines cançons deuen cantar? Estaran menjant móres o saltaran de pedra en perdra pel riu? Obre la porta de casa, surt a poc a poc i s'amaga darrere els arbres. .

En realitat, està gelosa d'ells perquè són feliços

Aquell matí va arribar el gran cérvol, el més vell del bosc, de tant en tant, hi va a explicar històries. Els animalons, en rotllana estaven a punt per escoltar. Quan anava a començar una nova història va veure la vella.

AVUI US EXPLICARÉ LA HISTÒRIA D'UNA NOIA.

Ja fa molts anys, un matí d'hivern, va néixer una nena. Li van posar el nom de Flor de neu. Es va fer gran i es va convertir en una noia molt bonica. Tothom parlava d'ella, però no per la seva bellesa, no, parlaven de la noia presumida, avara i de mal caràcter que vivia al bosc.

De pretendents no ni faltaven, però tots eren poca cosa per a ella, les seves amigues, es van apartar d'ella per què es reia de la roba o el pentinat que portaven... No deixava mai res, no ajudava a ningú, es passava tot el dia mirant-se al mirall i pentinant-se els cabells.

I ara al cap d’un temps, encara que és jove sembla una vella. Una vella amb arrugues i els cabells pintats de blanc i el pitjor de tot és que està sola.

La vella, que ho va sentir va marxar enrabiada i cridant. Aquells crits van fer que el ven bufés amb força, que el cel es tornés gris i que esclatés una tempesta. Els llamps trencaven els núvols i els trons eren molt eixordadors. Els animals, espantats, van córrer a amagar-se.

Van passar dies i no parava de ploure. Tots els habitants del bosc estaven tristos,

quan per fi van veure un raig de sol, van sortir dels caus, però no tenien ganes de jugar.

El gran cérvol va anar molt amunt de la muntanya, allà on sempre hi havia neu, anava a buscar una flor, una flor blanca.

quan la va trobar, la va agafar i va portar-la a la senyora.

Et deixo aquesta flor, només cal que la posis en aigua, que li parlis, que l'estimis i la cuidis. Si passats uns dies ha crescut, no s'ha assecat, mira't al mirall.

Ella es va amagar, però el cérvol sabia que l'escoltava.

La senyora va seguir els consells del cérvol i passats quinze dies, la flor estava brillant, alta i bonica, aleshores es va mirar al mirall, i va veure una noia jove, de cabells llargs i com fils d’or.

Va córrer cap al bosc i tot cantant una bonica cançó va fer sortir als animalons. Des d'aquell dia, tots junts juguen, canten, riuen en companyia de la noia, en companyia de la Flor de neu.

Torna Enrere

Created By

Antònia Molera Safont

Appreciate

El Conte de la Flor de Neu

Report Abuse