Loading

lA GESTACIÓ DEL nou Diari de barcelona

La rotativa del Diario de Barcelona va quedar en silenci el 1994. Havia estat el primer testimoni de la vida quotidiana de la ciutat, però s’apagava lentament. L’Ajuntament el va editar en format electrònic (1998-2009) i Betevé va tractar de donar-li vida digital. Però la web es va silenciar finalment el 2009, enmig d’una crisi identitària del sector periodístic.

Deu anys després, el Diari de Barcelona torna a causar enrenou. La Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra n’ha aconseguit la cessió de la capçalera. L’objectiu és proporcionar un aprenentatge real als estudiants del Grau en Periodisme.

“Estem intentant que un mitjà de comunicació sigui una escola de periodistes"

explica Carles Pont, director dels Estudis en Periodisme. Els principals proveïdors del contingut del diari seran els estudiants a través de l’assignatura de Taller Integrat de Periodisme. Però de moment, el Diari de Barcelona està en construcció: la seva conceptualització està en mans de quinze estudiants, que dediquen els seus treballs de final de grau a fer renéixer el mitjà.

Els i les estudiants de TFG es van embarcar en aquesta aventura sense saber ben bé on es posaven, però amb l’entusiasme de qui vol canviar l’estat de les coses. Només sabien que haurien de posar en marxa un nou mitjà, però no que haurien de donar vida digital a un dels rotatius amb més prestigi de la ciutat. L’equilibri entre la innovació i la continuïtat de la capçalera és una càrrega feixuga sobre les espatlles dels joves i implica una gran responsabilitat: “tenim el pes que el diari sigui de 1792, més de 200 anys d’història; molta gent estarà pendent de nosaltres”, explica l’Adrià Laborda, un dels estudiants de TFG.

Els inicis van ser difícils: es reunien durant hores i sortien amb la sensació de no haver avançat. “És un projecte que involucra moltes persones. Tothom està treballant en paral·lel i arriba un moment en què ens ajuntem. Però fins que no t’ajuntes, sembla que no estiguem fent res. No veus com s’acaba això i et preocupa molt”, aclareix Carles Pont. Estan vivint una experiència primigènia i col·laborativa que els impacta a nivell professional i personal.

Però, a poc a poc, les reunions van ensamblant les peces de l’estructura del Diari. És emocionant veure com s’escolten, defensen fermament les seves opinions i es transmeten la il·lusió. Des d’una visió compartida del periodisme, són conscients d’estar dissenyant l’embrió d’un projecte molt ambiciós. Els estudiants de TFG veuen el projecte com la construcció d’una prestatgeria. De moment, han escollit el color, el tamany i el disseny de les peces. A quatre mesos de l’obertura del mitjà, miren que tots els cargols estiguin ben ajustats. I els professors, embadalits, tracten d’aproximar-los tots els tornavisos i martells que calguin per tal que sigui un èxit.

Els estudiants no estan sols, tenen el recolzament institucional i l’orientació dels docents, que els acompanyen en el recorregut. En Guillem Fabo admet que: “ens feia por que acabéssim sent titelles dels de dalt; però, ara ens adonem que no ho som, que ens escolten i respecten les nostres decisions”. Ho han pogut comprovar perquè, en una de les últimes reunions de disseny, van proposar uns canvis d’última hora i tothom els va acceptar.

El professorat fa mans i mànigues per aconseguir mitjans humans i materials. “Necessitem recursos econòmics per comprar mòbils, càmeres, gravadores; i per contractar quatre persones: una d’elles, el redactor en cap. Les universitats públiques estan molt poc finançades però estem aconseguint recursos de l’Ajuntament, del Consell Social de la Universitat i parlant amb grans empreses”, confessa Carles Pont.

I com serà aquest projecte tan desitjat? El Diari de Barcelona (DdB) serà un mitjà multiplataforma nonprofit, fet per estudiants; però no serà un diari universitari. Aprofitarà el talent acadèmic de la comunitat universitària però no actuarà com a gabinet de premsa. Vol ser el referent informatiu d’una generació: joves de 16 a 30 anys que no es veuen representats en les veus que parlen des dels mitjans perquè els temes no els interessen o perquè l’aproximació que en fan no és prou atractiva. “És molt més fàcil que persones de vint anys puguem produir contingut interessant per al target al qual ens volem adreçar, amb el qual compartim gustos i aficions”, afirma l’Adrià Laborda.

La pèrdua de confiança en els mitjans també prové per la seva obsessió en ser els primers en publicar les notícies, deixant en segon terme la comprovació d’errors i la precisió de les paraules. Per això, el Ddb aposta per l’slow journalism, és a dir, per es informacions reposades, la contextualització i l’aprofundiment en les notícies però combinat amb uns formats atrevits que aconsegueixin seduir i fer reflexionar els lectors. La Sílvia Vega admet:

“Tenim ganes de fer les coses diferents i ara tenim el nostre propi aparador”

El Diari de Barcelona vol produir històries pensades per audiències multiplataforma. Serà un mitjà “mobile-first” ja que s’ha posat molta atenció en el disseny de la versió per a mòbils, i la majoria de continguts audiovisuals estaran gravats amb aquests dispositius també. La Sílvia recorda que “la web és una part important però no és només la web”. La idea és que el que a la web pot explicar-se amb monogràfics; a Instagram es transmetrà en forma de vídeo informatiu; a la televisió es desenvoluparà amb una entrevista a un dels actors de la notícia; i a Twitter podrà ser un directe. Així es potenciaran les diferents plataformes de distribució pels seus atributs, que faciliten la comprensió de la notícia, per fer-la més atractiva i desenvolupada. No només són xarxes sinó que s’integren en la conceptualització i la producció del mitjà.

Sempre seran periodistes joves els que faran moure el Diari de Barcelona amb les seves inquietuds i interessos. La vinculació a una innovació constant queda garantida perquè anualment, el mitjà tindrà una nova generació de redactors, els nous alumnes del taller integrat. Totes aquestes noves fornades d’estudiants recordaran l’equip que perseguint els seus somnis, però tocant de peus a terra, van ser capaços d’engegar el mitjà més representatiu de la ciutat de Barcelona abans d’haver-se graduat.