L'arribada del tren a Girona ALFONS PETIT

Sentia el repicar de la campana i el dramàtic xisclet de la locomotora. El monstre ferroviari accelerava el seu panteix, les rodes començaven a moure’s, el fum de la xeme­neia s’enlairava tenyit de vermell. Passava pel meu davant... Un moment, tot el meu horitzó restava cobert per aquella massa negra voltada per núvols de vapor. Una mena d’infern semblava habitar-la: flames, guspires, llampecs i esbufecs de caldera, grinyols de rodes... (...) Al lluny, el xiulet de la locomotora es perdia en la nit». L’escriptora gironina Aurora Bertrana (1892-1974) vivia de nena a la Rodona, i s’acostava al pas a nivell de Santa Eugènia per esperar la sortida del tren de l’estació. L’escena la impactava, com es pot comprovar en la descripció que fa d’aquell moment. Com Aurora Bertrana, molts i molts gironins han conviscut amb la presència del tren a la ciutat. Però també hi va haver un temps, no tan reculat, en què no n’hi havia, de tren, i que les comunicacions i els transports de llarga distància depenien dels animals i els carruatges.

Locomotora del tren de França circulant per la via del ferrocarril a l'altura del carrer Bernat Carnicer. Al fons, la muntanya de Montjuïc i el campanar de l'església de Sant Feliu. - Ajuntament de Girona. CRDI (Impremta Franquet, ed.)
El tres de març de 1862 arribava per primer cop el tren a Girona. «Va ser la nostra revolució», assegura Ignasi Griñón, president de l’Associació d’Amics del Ferrocarril de les Comarques Gironines, per tots els canvis que va comportar aquest nou mitjà de transport. «Va suposar un salt, en una època en la qual a més es vivia el final de les guerres carlistes. Començava el desenvolupament d’un nou sistema de vida».
Ajuntament de Girona. CRDI (Valentí Fargnoli Iannetta)

Des del punt de vista dels ciutadans de l’època, el canvi va ser radical: «Barcelona es trobava llavors a un dia de diligència, i en canvi amb el tren s’hi podia anar en dues hores o dues hores i mitja, i a més estalviant-te haver de transitar en un carruatge per unes carreteres infernals i moltes de les quals havien patit els efectes de les guerres». Griñón resumeix que «el tren va suposar un avenç des de tots els punts de vista; suposava l’entrada de tecnologia, el canvi al desenvolupament industrial que implicava el vapor, econòmicament també era beneficiós, permetia l’accés a determinada medicina, facilitava l’anada a la Universitat a Barcelona... Va ser la nostra revolució».

Des del punt de vista dels ciutadans de l’època, el canvi va ser radical: «Barcelona es trobava llavors a un dia de diligència, i en canvi amb el tren s’hi podia anar en dues hores o dues hores i mitja, i a més estalviant-te haver de transitar en un carruatge per unes carreteres infernals i moltes de les quals havien patit els efectes de les guerres». Griñón resumeix que «el tren va suposar un avenç des de tots els punts de vista; suposava l’entrada de tecnologia, el canvi al desenvolupament industrial que implicava el vapor, econòmicament també era beneficiós, permetia l’accés a determinada medicina, facilitava l’anada a la Universitat a Barcelona... Va ser la nostra revolució».

La inauguració oficial del servei ferroviari a la ciutat de Girona va ser el 3 de març del 1862, encara que des del gener ja hi arribaven trens en proves. Aquella jornada es va preparar un ampli programa de celebracions que posaven de relleu el canvi que implicava aquell nou mitjà de transport. Encara que hi havia gent que en recelava, que creia perillosa la velocitat a la qual circulava aquell giny; i que les condicions d’aquells trens primitius no eren precisament les dels actuals. El cronista oficial de la ciutat de Girona, Enric Mirambell, explica, per exemple, que «el fum que desprenia la màquina i la carbonissa afectaven als passatgers especialment a l’estiu en què s’obrien les finestres, ja que es tardaria més d’un segle a disposar d’aire condicionat. Molts, en acomodar-se en el vagó, el primer que feien era posar-se una bata, per no quedar amb el vestit emmascarat. I en arribar al destí, tan aviat com es podia, es rentaven mans i cara, per tal de no presentar un aspecte deplorable».

El tren havia arribat a Catalunya l’any 1848, quan es va inaugurar la línia entre Barcelona i Mataró, que era de fet la primera de tot l’Estat espanyol. En els anys posteriors, la línia es va ampliar cap al nord, impulsada per dues companyies, la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España i la Compañía de los Ferrocarriles Tarragona Barcelona y Francia. El 1857, el tren ja arribava fins a Arenys de Mar, i el 1861, fins a Maçanet-Massanes.

L’1 de gener del 1861, les dues companyies esmentades van decidir fusionar-se en l’anomenada Compañía de los Caminos de Hierro de Barcelona a Gerona. Malgrat aquesta denominació, com recorda Pere Macias al seu llibre Via ampla. Ment estreta. Crònica de 150 anys d’aïllament ferroviari (1848-1998), la companyia tenia la clara vocació d’assolir la connexió fronterera amb França. Així, el directiu de l’empresa Antoni Brusi declarava, en la inauguració de l’arribada del tren a Maçanet, que «mientras Viena se verá unida directamente con París dentro del término de un año, mientras la locomotora recorrerá dentro de dos años la distancia entre San Petersburgo y la capital de Francia, fuera una mengua para nosotros la interrupción de rápidas comunicaciones con la frontera francesa».

Foto: Ajuntament de Girona. CRDI (Impremta Franquet, ed.)

L’any 1862, el ferrocarril va arribar a la ciutat de Girona. Hi circulava a peu pla i l’estació estava situada a l’actual plaça Poeta Marquina, que durant molts anys va ser anomenada plaça del Carril (el pas elevat del tren i l’estació de la plaça d’Espanya daten del 1973). Tot i la seva relativa proximitat amb el casc urbà, la nova estació quedava fora muralles, i, per tant, tampoc no era a prop. Ho testimonia Narcís-Jordi Aragó a Girona. Ara i sempre (una crònica): «Embolicat amb una bufanda, passava afuat pel pont de Pedra i m’endinsava en un inacabable carrer Nou desert, guiat només per la llum del petit kiosc de la cantonada amb la Gran Via, on es podia prendre una tassa de cafè o un got de llet calenta. Però no m’hi podia entretenir, perquè l’estació era lluny, i sempre tenia por que el tren hi arribés abans que jo».

Foto: Ajuntament de Girona. CRDI

La presència del tren va canviar el paisatge urbà de Girona, i també va permetre obtenir-ne una nova visió

JOSEP PLA (EL QUADERN GRIS): «El gran jardí, completament orbscur, de la Devesa queda a l’esquerra; l’aglomeració urbana de Girona, a la dreta. A través dels ferros del pont apareixen les llums dels pisos de la corba de l’Onyar. Es veu una esquifida coloraina lumínica sobre l’aigua grassa i macilenta: un riell d’or fos, de color de mel. Sobre un pont més llunyà crepita un arc voltaic: l’espasme de claror sembla il.luminar vagament el campanar de Sant Feliu. Dins el soroll estrepitós del tren sento a l’orella el cant de les granotes, el vent entre les canyes esquifides, les notes d’un manubri llunyà, un petit tremolor de lluna sobre les aigües aturades. Però el tren passa i tot fuig enrera, en la vaguetat inextricable del passat».
Locomotora Vapor 231-4022. Maffei, 1913. Girona, 1915 (www.todocoleccion.net)

L’any després que el tren arribés a Girona, la companyia que l’havia construït va obtenir la concessió per continuar fins a Figueres. Però la crisi de 1866, que va tenir repercussions especialment negatives en els sectors ferroviari i bancari, va aturar els projectes en marxa, i va fer que molts fossin desestimats. No va ser el cas de la connexió ferroviària amb França per Portbou, que tot i viure diverses vicissituds administratives i empresarials, va continuar endavant a partir del 1875 de la mà de la Compañía de los Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y a Francia.

Locomotora Norte 1694, c.1930, Colecció Roisin IEFC-ACM-9-7600 -www.spanishrailway.com

UN PROJECTE COMPLICAT - Encara que les obres no van resultar fàcils, perquè es van haver de superar nombrosos obstacles geogràfics (els rius Onyar, Ter, Fluvià i Muga), especialment al tram de les Alberes, on es van haver de construir diversos viaductes i túnels. El 17 de desembre del 1877, el tren arribava oficialment a Figueres, i el 20 de gener del 1878, a Portbou i per tant a la frontera francesa. Era la segona connexió ferroviària entre l’Estat espanyol i França: la primera s’havia comple­tat catorze anys abans a Irun. Malgrat això, la festa que es va organitzar a Portbou va ser sonada, amb les principals aurotitats i prohoms de l’època.

Dècades més tard, un Josep Pla adolescent, estudiant als Maristes de Girona, envejaria els empleats d’aquell tren que anava cap a França:

«A dos quarts de sis del matí –encara era negra nit– ens havíem de llevar indefectiblement. Tremolàvem de fred. Al quadrangle fatídic hi havia una gran finestra des de la qual es veia la via del tren. En fer les ablucions passava, cada dia, l’exprés de França ple de llums, amb el voluminós fum blanc que exhalava la locomotora; un fum ple de guspires vermelles. Imaginàvem el maquinista i el fogoner de l’exprés ben calents; ens feien enveja. L’aigua gelada de les nostres ablucions ens portava a pensar que la caldera de la locotomora era la suprema bellesa».
Josep Pla al costat del tren de via estreta Girona-Palamós | www.pedresdegirona.com (Autor i orígen desconeguts)
Created By
Diari de Girona
Appreciate

Made with Adobe Slate

Make your words and images move.

Get Slate

Report Abuse

If you feel that this video content violates the Adobe Terms of Use, you may report this content by filling out this quick form.

To report a Copyright Violation, please follow Section 17 in the Terms of Use.