Loading

La banda sonora de Barcelona eLS MÚSICS DE CARRER SÓN PART DEL PATRIMONI CULTURAL DE la ciutat

Alicia Salvatella Serra i Júlia Mezquida Pedrola

Si ens hi parem a pensar, tota ciutat té la seva banda sonora, una mena de melodia que impregna els racons més especials de la metròpoli. La música al carrer és la carta de presentació de molts edificis emblemàtics, de grans avingudes i de carrerons insòlits, però també forma part de moments i emocions entre la gent.

Qualsevol forà quan descobreix una ciutat, també espera descobrir la música dels seus carrers, com si les dues coses fossin indisociables. En aquest cas, Barcelona no és cap excepció. La música al carrer forma part del patrimoni cultural i del paisatge urbà de la ciutat.

És un dissabte de març, al migdia. Al carrer de Santa Llúcia, un petit carrer que hi ha darrere de la Plaça Nova i just al costat de la Catedral de Barcelona, la Francesca Frigeri es prepara per cantar, acompanyada d’un guitarrista. S’acompanya també de petits instruments de percussió, com un washboard que porta penjant del coll, i una pandereta de peu. Res més començar, el carrer ja es fa una mica diferent. I és que, aquest duet és una peça clau a l’hora de crear l’atmosfera de la ciutat de Barcelona.

La seva música, una barreja de soul, R&B i jazz, acompanya als vianants que passegen per aquesta zona del Barri Gòtic. Alguns donen una ullada i segueixen el seu camí. D’altres s’aturen i, fins i tot, treuen el mòbil o la càmera per gravar. D’aquests, una petita part s’apropa a deixar algunes monedes a la funda de guitarra que es troba davant el duet. Fent això contribueixen a que puguin continuar oferint la seva música i gravar el seu disc. Això és el que la Francesca anomena “street crowdfunding”, que, traduït, vindria a ser micromecenatge de carrer.

Per la Francesca tocar al carrer va més enllà de la música. Li agrada sentir la proximitat de les persones que passegen, que moltes vegades estan de pas, “fins i tots molts es posen a ballar de camí a la feina” comenta rient.

La Francesca Frigeri va néixer a un poble italià al costat de Bologna i es va formar en gestió cultural i idiomes estrangers. Actualment es dedica a la música i toca els seus projectes a bars, a sales de concerts... i al carrer. L’any 2007, quan va arribar a Barcelona, va obtenir la llicència de Música al carrer de Barcelona, un projecte que estableix unes condicions, uns punts i uns horaris per poder tocar als carrers del districte de Ciutat Vella.

El projecte Música al carrer

Amb la voluntat d’endreçar el boom de música al carrer a la ciutat de Barcelona, l’any 2000 va néixer el projecte de Música al Carrer, que s’emmarca dins del programa de Cultura Viva de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), en col·laboració amb l’Ajuntament.

El projecte té lloc al districte de Ciutat Vella on s’ofereixen determinats punts del barri per poder tocar. Els músics que formen part del programa necessiten una acreditació que s’atorga després de passar un examen qualitatiu. Actualment hi ha 92 músics que hi participen. La repartició dels punts es fa mitjançant un sorteig que es du a terme cada 4 setmanes. “Hi ha punts on tothom es vol apuntar i n’hi ha d’altres on ningú s’apunta”, explica Jordi Puig, coordinador del projecte. Aquest motiu es deu al fet que els músics volen tocar on hi ha altes concentracions de gent.

Actualment, la tasca de l’organització va més enllà del simple fet de controlar la concentració de músics a Ciutat Vella. El projecte entén la música al carrer com un patrimoni cultural i com quelcom que forma part del paisatge urbà de la ciutat. Jordi Puig, coordinador del projecte, afirma que es pretén donar als músics, “la importància i la protecció necessària” per exercir aquesta activitat entesa com un bé cultural.

Puig atribueix la gran quantitat de músics que hi ha Barcelona a diversos factors. En primer lloc al clima benigne de la ciutat, “no hi ha cap altra capital a Europa de les mides de Barcelona que tingui un clima tan bo”, comenta. En segon lloc, al reclam turístic de la ciutat, “molts músics es pensen que on hi ha turistes és on guanyaran més diners”. Tanmateix, músics amb més de 20 anys d’experiència, asseguren que el turista no és tan generós com es pensa i que a més ha fet fora als vianants de la ciutat que passejaven durant el cap de setmana.

Actualment hi ha més de 300 músics en llista d’espera per presentar-se a una nova convocatòria que els permeti formar part del projecte, ja que no s’atorguen acreditacions des del 2015. A més, s’està treballant amb l’ICUB per estendre el model existent a Ciutat Vella, a tota Barcelona. Així doncs, s’ha pactat amb els districtes l’obertura de nous punts on tocar, tot treballant amb les àrees de seguretat o l’àrea de medi ambient de l’Ajuntament per definir com dur-ho a terme.

Jordi Puig explica que hi ha hagut converses molt transversals, i que per això costa posar-se d’acord. “Sent molt optimista”, li agradaria pensar que després d’aquest estiu de 2020, es pogués engegar el nou projecte i obrir la convocatòria a aquells músics que hi vulguin formar part.

Viabilitat econòmica

Si és veritat que tocar al carrer és una feina gratificant per la Francesa, molta gent s’arriba a plantejar si és viable econòmicament. Ella ho té clar, “si que és viable”. Tanmateix, considera que el sistema de sorteig que hi ha estipulat per repartir les zones entre tots els músics, condiciona la recaptació econòmica. “Hi ha certs punts que són molt bons, perquè hi ha molta gent de pas i l’acústica és molt bona“ afirma, però considera que de llocs així a Barcelona n’hi ha pocs. Contràriament hi ha una demanda molt elevada de músics que reclamen poder tocar en aquestes zones. Això provoca que només hi hagi una recaptació abundant un o dos caps de setmana al mes. De no ser així la Francesca ho té clar: “jo vindria cada dia a tocar al carrer”, diu mentre assenyala els emplaçaments de la Catedral.

El carrer del Bisbe, darrere la plaça de la Catedral, és el seu punt predilecte. L’acústica és excel·lent i la música s’immisceix per la història i les antiguitats de la ciutat, “em recorda a Itàlia” explica amb un posat nostàlgic.

Normativa per tocar al carrer

Els músics de carrer consideren que la realitat els fa topar amb molts inconvenients: les variacions meteorològiques, el pas constant de la gent que pot distreure i també les tensions que es produeixen entre veïns pel fet de que el carrer és de tots.

Encara que la ciutadania no en sigui plenament conscient, per tocar al carrer cal seguir unes normes o fins i tot, tenir una acreditació, com la que té la Francesca.

A part de la normativa general que s'aplica a tota Barcelona, hi ha una normativa específica al districte de Ciutat Vella.

Una realitat molt diversa

Quan parlem de música al carrer, hem de tenir present que hi ha moltes realitats. Les circumstàncies de cada músic i els motius pels quals toca al carrer són diferents. En Jordi Puig explica que hi ha músics que ho fan per necessitat, per sobreviure. N’hi ha d’altres que, enlloc d’assajar en un local, assagen al carrer. També hi ha estudiants de l’ESMUC o del Conservatori que ho fan per practicar de cara al públic i perdre la por escènica. A més, per als músics i grups de músics, tocar al carrer també pot ser una manera d’obtenir visibilitat i de guanyar uns diners extra per tirar endavant els seus projectes.

Malgrat l'alegria que ens transmeten els músics de carrer, no sempre ho tenen fàcil. Moltes vegades, aquesta activitat s’ha criminalitzat. Els músics que queden fora del projecte Música al carrer, s’enfronten a possibles multes i instruments decomissats. A més, també cal tenir en compte els conflictes entre músics i veïns que es queixen de la música, i és que abans hi havia 23 punts autoritzats per tocar a Ciutat Vella i ara mateix n’hi ha 18.

Vivim en un món canviant, la gent va amb presses, amb els auriculars posats o mirant la pantalla del mòbil, sense adonar-se de què passa al seu voltant. Però, la música al carrer ens atura, ens fa presents durant uns instants, transforma l’ambient i ens connecta amb nosaltres mateixos i amb les persones que tenim al costat. I és que no anava errat el grup musical de Txarango quan cantava que els músics de carrer deixen l’alegria a l’aire, per quan vulguem parar el temps.

Credits:

Created with an image by Cristi - "Palau de la Musica catalana Barcelona Spain Catalunya landmark architecture"