Loading

La ciència-ficció s'escriu en femení DE SHELLEY A LE GUIN, LES DONES S'ALCEN COM A VERITABLES HEREVES D'UN GÈNERE USURPAT PELS HOMES

Meritxell Palou i Úrsula Gazdagi

Excuses, menyspreu, invisibilització. L’escriptura femenina ha estat marginada i deixada de banda des de sempre. Les dones han publicat poc, i les que ho han aconseguit, generalment ho feien sota un pseudònim masculí o no signant l’autoria.

És un tòpic que la ciència-ficció sigui un gènere d’homes. Això és perquè la figura de la dona s’ha invisibilitzat en aquest àmbit. La ciència-ficció no és cosa d’homes, tothom pot imaginar-se mons de ficció i personatges fantasiosos. Un altre tòpic recurrent és el de “no s’invisibilitzen perquè no hi ha dones en aquest sector”, i això no és així. Hi ha dones escriptores de ciència-ficció i també hi eren fa 200 anys.

L’11 de març de 1818 es va publicar una de les obres que han passat a la història de la literatura universal. Frankenstein o el modern Prometeu va ser una obra que va aparèixer sense autor, tot i que el pròleg estava signat per Percy B. Shelley. L’obra, suposadament escrita per l’autor romàntic, va tenir molt èxit. Això va canviar però, quan la crítica es va assabentar que l’autora d’aquesta història de terror va ser la seva esposa, Mary Shelley.

Mary Shelley va plantar la primera llavor del que vindria posteriorment. La ciència-ficció es va estendre durant la primera i segona onada feminista. D’aquí van sorgir els noms de grans autores com Ursula K. Le Guin qui, d’entre d’altres, va fer servir aquest gènere per tractar temes com la desigualtat de gènere o l’abús de poder cap a les dones.

Si consultem les antologies de llibres de ciència-ficció escrits en castellà o en català, amb prou feines trobarem alguna autora. Els editors tornen a dir que el motiu que no apareguin dones és "perquè no n'hi havia". No obstant això, als anys 70 i 80 va haver-hi un "boom" de dones que escrivien ciència-ficció. Entre elles, Rosa Fabregat Armengol, considerada una de les primeres dones a escriure sobre el que seria la reproducció assistida a la seva novel·la Embrió humà ultracongelat núm. F-77.

A més a més, hi ha escriptores que sí que coneixem perquè estan dins del cànon, com Emilia Pardo Bazán. Però la relacionem amb novel·les naturalistes i realistes, quan la seva primera obra va ser de ciència-ficció (La cabeza a componer) i va escriure moltes obres de fantasia feminista.

Ara mateix hi ha un moviment editorial molt fort de dones escriptores, traductores i editores. Hi ha dones que estan dirigint revistes com SuperSonic o plataformes web com La nave invisible, un projecte de visió feminista que pretén donar reconeixement a les escriptores d’aquest gènere. Tanmateix, hi ha cada vegada més escriptores joves, com Clara Duarte, que aposten per la ciència-ficció per transmetre les seves històries. Duarte, de 23 anys, acaba de publicar el seu primer llibre, Luna 174, en el qual barreja el sci-fi amb una digna representació del col·lectiu LGTB, així com el maltractament en les relacions homosexuals.

Una d'aquestes editorials és Crononauta que té com a objectiu reivindicar una tradició que ha estat i segueix estant marginada: la literatura amb perspectiva de gènere. Aquesta editorial neix després d'haver trobat una manca "de dones, persones racialitzades i/o queer" en el món literari. Per aquest motiu van començar a editar llibres difícils de trobar a les llibreries mainstream.

Des de Crononauta treballen amb autores de totes les èpoques. L'any 2019 van publicar Conseqüències naturals d'Èlia Barceló, tot un clàssic de la ciència-ficció feminista espanyola que es va publicar fa 25 anys i que no es podia trobar a les llibreries perquè estava descatalogat. Per altra banda, aquest mes de març publiquen a Brook Bolander i el seu llibre L'única criatura enorme i inofensiva, obra amb què va guanyar els premis Locus i Nébula.

Crononauta aposta per publicar autores nacionals i internacionals, i confia en una literatura en femení per tal de guanyar llocs a llibreries, congressos o festivals amb l'objectiu d'aconseguir una major difusió; i és que, segons l'editorial, encara és molt complicat guanyar espais als mitjans o a les llistes d'obres curriculars de les escoles o universitats, que compten quasi exclusivament amb literatura escrita per homes, i encara costa veure noms de dona.

Una altra autora vinculada a Crononauta és Isa J. González, graduada en Biologia i màster en Història de la Ciència; uns estudis que han influït en els seus escrits fent que tendeixin a la ciència-ficció, com De Reykjavik a las estrellas, relat que li va valer la Menció d'Honor en el Premi Ripley 2019.

González sosté que la idea que les dones hagin començat a escriure ciència-ficció recentment és errònia, pel simple fet què explicar històries és inherent a la naturalesa humana, i tots, tant homes com dones, som humans.

Des de ben petita es va sentir atreta pels mons de fantasia, i considera la ciència-ficció com "el matrimoni perfecte" entre aquesta fascinació i la seva formació com a científica. Quant al seu estil, Becky Chambers (Premi Hugo 2019) és la seva referent: "vaig veure que es podia fer crítica des de lo 'cuqui', que sempre m'havia atret, però que mai havia pensat que es podia fer".

La ciència-ficció no és cosa d'homes. Hi ha hagut i continuen havent-hi moltes dones que es dediquen a aquest gènere de fantasia... Aquí us en deixem un recull:

"Si dues dones seguides reben un dels grans premis literaris anuals, les veus masculines comencen a parlar de confabulacions feministes, de correcció política i de la decadència de la imparcialitat dels jurats"

- Ursula K. Le Guin -

Credits:

Creado con imágenes de hannah grace - "detail" • Alex Loup - "untitled image" • Annie Spratt - "Portrait shot of piles of books" • Patrick Tomasso - "untitled image"